AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Entre 1947 i 1951, el nacionalisme català es va anar dissipant com a força
política. El període va acabar amb la famosa vaga de tramvies de 1951.97 A
Espanya, la progressiva acceptació del franquisme a nivell internacional va tenir
conseqüències greus per als partits d’oposiciñ a Franco, tots els quals es van
començar a desintegrar. Franco va aconseguir afeblir encara més els seus rivals
monàrquics mitjançant la Llei de Successió de 1947, que prometia un futur
restabliment de la monarquia i per tant va reduir les crítiques internacionals.98
L’aspirant monàrquic al tron, Don Joan, va acceptar una trobada amb Franco,
una decisiñ que va tenir com a seqüela, la tardor de 1948, l’enviament del seu fill
Joan Carles a Espanya per rebre l’educaciñ secundària, i que presagiava la
suspensiñ de l’oposiciñ monàrquica el juliol de 1951.99 L’oposiciñ d’esquerres
va defallir després de 1947, en part degut a la manca d’organitzaciñ i recursos i
en part per la manca de suport de les potències occidentals.100 Després de la
dissoluciñ del govern republicà, l’oposiciñ d’esquerres es va esvair com a
alternativa realista. A més, entre 1948 i 1950 va créixer el distanciament entre
l’oposiciñ a l’exili i la de dintre d’Espanya. L’oposiciñ basca també es va anar
consumint el 1948. Els nacionalistes bascos es negaven obertament a pactar amb
les forces republicanes, que al seu torn no volien acceptar el pacte autonòmic. Els
nacionalistes bascos s’aferraven a la independència, i limitaven les possibles vies
obertes davant seu.
Després de 1946, el nacionalisme català s’havia transformat en una força
més aviat cultural que no pas política. La cerimònia d’entronitzaciñ de la Mare
de Déu de Montserrat, el 27 d’abril de 1947, anunciava el canvi, tot barrejant la
devociñ religiosa amb una explosiñ de sentiment catalanista. L’esdeveniment es
va convertir en el primer acte públic de recuperació de la llengua i la cultura
catalanes des dels inicis del franquisme.101 El catalanisme, després d’haver
fracassat en els seus intents polítics, va virar cap a un nacionalisme cultural que
va mantenir viva la flama catalana fins la transició democràtica dels anys
setanta.102 Els catalans tenien la sensaciñ d’haver de començar de nou.103
Després de ser incapaços d’organitzar una oposició antifranquista efectiva,
consideraven que la via cultural era la millor i única opció per continuar la lluita.
Amb la desaparició dels partits polítics catalans el 1947, van sortir a la llum dues
noves tendències d’oposiciñ. A més del catalanisme cultural, l’activitat
comunista es va intensificar. De 1948 en endavant, la lluita antifranquista va
recaure en mans de grups com el PSUC, o es va organitzar en noves formes
d’oposiciñ com els grups culturals o les estructures universitàries i sindicals.104
El govern de la Generalitat es va dissoldre el 24 de gener de 1948, malgrat
que Josep Irla va continuar com a president fins el 1954, l’any que Josep
Tarradellas va ser elegit com a nou president. El primer govern de Tarradellas es
va formar més de vint anys després, en el context d’una Espanya democràtica. El
darrer símbol de l’oposiciñ catalanista va ser la vaga de tramvies de 1951, a
Barcelona, una protesta massiva de ciutadans esgotats per anys de pobresa. Va
ser una acció espontània, i la darrera acció política catalana de carrer durant
molts anys.105