AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

A la conferència de San Francisco hi va assistir una representació de la Junta
Espaðola de Liberaciñn (JEL), creada l’agost de 1944, després de l’alliberament
de França, quan els grups republicans es van reunir a Tolosa amb la CNT. La
JEL era una extensiñ, a França, de l’organitzaciñ amb base a Mèxic. El seu
objectiu principal era restablir la legalitat republicana a Espanya. La JEL
considerava la seva tasca com una preparaciñ del camí per a l’entrada de l’exèrcit
aliat a Espanya.21 La JEL de França incloïa tots els partits republicans: ERC, els
socialistes, la UGT i la CNT, cadascun amb la seva pròpia autonomia.22 José
Antonio Aguirre, en representació del govern basc, i Negrín també van participar
en els procediments de la conferència de San Francisco. La presència de
l’oposiciñ antifranquista a la conferència va servir principalment com a
propaganda. El grup va presentar un memoràndum on criticava la naturalesa
totalitària del franquisme i advocava per la necessitat d’una democràcia a
Espanya. No obstant, les divisions entre els republicans eren flagrants, i els
intents d’Aguirre per reconciliar-los van ser infructuoses.
La intenciñ d’Aguirre era enviar una única representació a San Francisco, en
comptes de tres (la JEL, Negrín i els bascos). La seva preferència era que les
Corts de Mèxic nomenessin un president de la República, que al seu torn pogués
nomenar un president del govern que representés legalment tots els grups
d’oposiciñ presents a San Francisco. Aguirre va intentar provocar un apropament
entre Negrín i Prieto. Malgrat que els socialistes, els republicans i els
nacionalistes treballessin per crear un front comú, Prieto no va accedir a arribar a
un pacte amb els nacionalistes. D’aquesta manera, l’exili espanyol va romandre
desunit i desorganitzat. La manca d’unitat entre els espanyols antifranquistes
presents a San Francisco va afeblir les seves peticions.
Com que no havien pogut enviar cap representant a la conferència de San
Francisco, els catalans van enviar una apel·lació per escrit a les Nacions
Unides23 en la qual s’expressaven les peticions d’autodeterminaciñ. Un extracte
de l’apel·laciñ a l’ONU diu així:
En resum, Catalunya demana a les Nacions Unides: que consideri el
problema com a necessitat d’acciñ immediata; que tingui en compte la
peticiñ d’autodeterminaciñ; i que la posiciñ de Catalunya en l’organitzaciñ
política la decideixi ella mateixa, mitjançant un plebiscit. Catalunya demana
justícia a les Nacions Unides.24
L’impacte del document va ser menor que el que hauria tingut l’enviament
d’una representaciñ adient a la conferència. Els catalans no eren prou forts per
enviar-hi un representant, ni estaven prou ben organitzats com per aliar-se amb la
JEL, els bascos o Negrín, i fer sentir la seva veu. La millor opció per als catalans
hauria estat enviar una representació juntament amb la JEL, però una vegada
més, la manca d’organitzaciñ i la incapacitat per fer concessions polítiques va
impedir una participació personal en la conferència.