AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

L’exili català plantejava unes dificultats d’organitzaciñ particulars. A més,
els que estaven a l’oposiciñ no eren prou pragmàtics, i les lluites personals van
resultar més fortes que qualsevol desig d’unitat. De fet, tots els grups d’oposiciñ
que es van trobar a l’exili van demostrar no estar disposats a fer concessions
polítiques. Per extensió, els grups catalans no van poder establir bones relacions
amb l’esquerra ni amb altres forces opositores. Si un bloc cohesionat per derrocar
Franco era necessari, la manca d’un lideratge clar i una certa arrogància per part
dels diferents grups va evitar la seva formació. Les potències internacionals no
veien una alternativa realista a Franco. El record fresc de la Guerra Civil, en la
qual l’esquerra i la dreta havien estat rivals, dificultaven l’assoliment d’acords.
Era difícil acceptar com aliats aquells que com a mínim eren contemplats amb
suspicàcia. Finalment, els catalans van confiar massa, i probablement d’una
manera una mica ingènua, en l’ajuda dels aliats, encara que aquesta no hagués
estat promesa formalment. La diplomàcia aliada, en especial la diplomàcia
britànica a Espanya, Europa i arreu del món, era antifeixista, i el que és més
important, anticomunista. Si els catalans s’haguessin unit amb la resta de grups
antifranquistes, especialment els grups antifeixistes i anticomunistes (donat que
subscrivien aquestes ideologies), i haguessin presentat un bloc cohesionat a ulls
dels aliats, haurien tingut una oportunitat per derrocar Franco. La prova que els
actors principals (Regne Unit, Estats Units i Nacions Unides) no tenien intenció
de recolzar Franco, ni que fos de manera encoberta, és que van condemnar la
seva política i van establir alguns contactes amb els antifranquistes. És més, els
aliats únicament van donar la seva aprovació al franquisme quan es van veure
obligats a emprendre mesures anticomunistes al començament de la Guerra
Freda.
Historiografia
Hi ha una sèrie d’obres excel·lents sobre els diferents aspectes de l’oposiciñ
antifranquista. Aquestes obres acostumen a posar èmfasi en les oposicions
republicana, monàrquica i nacionalista basca, més que no pas en el nacionalisme
català per se. Aquesta literatura també té tendència a citar factors externs per tal
d’explicar el fracàs de l’oposició a Franco, en comptes dels factors interns. Un
nombre d’escriptors defensen que la rañ principal del fracàs de l’oposiciñ fa ser
la manca d’ajuda internacional. En canvi, només unes poques obres, com
Políticas de los exiliados españoles 1944-1950,19 argumenten que les forces
opositores estaven mancades d’organitzaciñ, i que la responsabilitat d’aquest fet
no es pot desviar a cap altre motiu. El tractament de Borràs, tanmateix, no es
centra en el nacionalisme català.