AGRAÏMENTS - profesora de ciencia política y humanidades

Altres grups van contribuir a l’oposiciñ externa, però en parlarem sempre en
relaciñ amb el nacionalisme català, que és el tema central d’aquest estudi. Els
comunistes no es van reorganitzar amb èxit fins el 1944. El Partit Comunista
d’Espanya (PCE) seguia en línies generals la posició del Comintern, cosa que
aïllava els comunistes respecte a altres grups d’esquerra oposats a Franco.126 La
incondicional adherència a Moscou dels comunistes va causar ràpidament
dificultats interiors, en absència d’un comitè central. Els mètodes stalinistes
també van danyar les relacions del PCE amb altres grups que generalment eren
tractats com a traïdors. Així, gairebé no hi va haver cap relació entre el
nacionalisme català i el PCE. D’altra banda, el Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC), va ser fins a cert punt catalanista i comunista a la vegada,
sota el lideratge de Joan Comorera,127 fins als anys quaranta. Originàriament, el
PSUC va ser el resultat de la fusió entre els comunistes i els socialistes, i era
independent del PCE. A més, el PSUC es va declarar antifranquista i va lluitar
per la unitat democràtica durant la dictadura.128
La desfeta militar de 1939 va trasbalsar el bàndol republicà, els sectors del
Front Popular es va separar, i alguns, com els socialistes, es van desintegrar
totalment.129 Els socialistes es van dividir entre Indalecio Prieto, que era
anticomunista, i Juan Negrín130, que era favorable als comunistes.131 Indalecio
Prieto, principal líder del PSOE, intentava defensar la República. Prieto va
decidir ajudar Azaða després de 1934, amb l’argument que la prioritat era
recuperar el poder per tal de posar fi al patiment de la classe treballadora en mans
de la coalició entre els radicals i la CEDA. Prieto va ser substituït per Negrín el
maig de 1937. Va marxar a Xile el desembre de 1938, decidit a ajudar els
refugiats espanyols. A Espanya, el socialisme va seguir sent molt feble fins a
mitjans dels quaranta, i les relacions entre el nacionalisme català i el socialisme
no van ser significatives.132 El PSOE va restar dividit en els anys següents a
1939. D’altra banda, el PSOE i l’UGT no estaven preparats per a la lluita secreta,
degut a la seva història com a partits parlamentaris de masses. El sector del
PSOE lleial al govern pro comunista de Juan Negrín estava liderat per Ramón
Lamoneda, ajudat per Julio Álvarez del Vayo. El sector negrinista s’emmarcava
en la Unió Socialista Espanyola, i alguns dels seus líders, com Amaro del Rosal,
es van fer comunistes. A més dels problemes originats per l’exili, el factor
principal que va contribuir al fracàs de l’oposiciñ fora de Catalunya van ser les
divisions ideològiques creades durant la Guerra Civil, que van empitjorar després
de la dispersió geogràfica posterior a 1939. Les divisions més profundes eren les
que existien entre el PSOE i el PCE, i dintre dels sectors pro comunistes i
anticomunistes del PSOE. Una minoria encapçalada per Negrín i Álvarez del
Vayo estava a favor d’una col·laboraciñ continuada amb els comunistes, mentre
que la majoria s’inclinava pels aliats com a solució per assolir la llibertat.133