accedeix al document - lletrA - Universitat Oberta de Catalunya

Tot l’episodi es fa d’acord amb el que estableix l’ideal cortesà de vassallatge respecte la dama.
Brunissèn és la gran vencedora d’aquest interessant joc psicològic, ja que havia decidit declarar-se a
Jaufré. Amb astúcia i habilitat corteses ha aconseguit mantenir la seva reputació intacta i obtenir de
Jaufré allò que tant desitjava:
7865
Ar a Brunesentz so que vol;
Que de so de que plus se dol
E mais en est siegle dezira,
De que soven plain e sospira,
Se fai mout carament pregar.
Aissi sap jent son cor cellar.
3.5.4. El matrimoni de Jaufré i Brunissèn
Ara ja té Brunissèn allò que volia
Que això de què tant es lamentava
És el que més desitja en aquest món,
I pel que sovint plora i sospira,
Es fa pregar molt encaridament.
Així ha sabut bé mantenir el secret del seu cor.
En un context cultural on són freqüents les pràctiques trobadoresques, Brunissèn dubta de les
autèntiques intencions de Jaufré, ja que entre els cavallers és habitual la pràctica d’aquest tipus de
flirteig, amb la finalitat d’obtenir l’amor i els favors de la dama. El fragment que segueix expressa
aquest neguit amb una crítica no explícita als amors il·lícits i falsos dels trobadors:
7870
7875
7880
7885
7890
7895
Mout a gran gautz de so que au,
E dis a Jaufre tot süau:
“Seiner, ben sabetz escarnir,
E gent parlar e plazer dir;
Aiso dizes tot per plazer,
Qu’ieu non ai jes tant de poder
En vos, co·us autz dir, ni·l quarton.”
“Si Dieus bonaventura·m don,
Domna, si avetz, sentz mentir,
Mil tantz mais qu’ie·us sabria dir.”
“Aiso fa fort leu essaiar;
Car si vos mi voletz amar,
Aissi con dizes, finamen,
Trobat avetz qui lialmen
Vos amara e sens enjan.
Mas ieu vau una ren doptan,
Ez ai ne pron bona raizon,
D’una mout laia mesprison,
Qui es en est siegle venguda,
Per que es cortesia perduda
Ez amor tornada en nïent;
Que tal dis que ama, que ment,
E·n fai senblan, que·l faitz no·i es;
Qu’el mon non a quatre ni tres
Que amon aissi lialmen
Com il dizon ni fan parven.
Per que, si puesc, m’en gardarai,
Que ja az home non darai
M’amor, si fort ben no·m conven
Que ja mais, per mal ni per ben,
Per autra no·s parta de me.”
Gaudeix d’una gran joia per això que sent,
I diu a Jaufré suaument:
“Senyor, bé sabeu ridiculitzar;
I parlar gentilment dient coses plaents,
Això ho dieu per afalagar,
Que de cap manera tinc jo tant de poder
Sobre vós com us sento dir, ni la quarta part.”
“Si Déu em dóna bona fortuna,
senyora, certament que el teniu, sense mentida,
Mil vegades més del que us sabria dir.”
“Això és fàcil de demostrar;
Ja que si vós em voleu estimar,
Així com dieu, fidelment,
Heu trobat qui lleialment
Us estimarà i sense engany.
Però hi ha una cosa sobre la que tinc dubte,
I tinc motius prou fonamentats,
A causa d’un gran despropòsit,
Que és propi d’aquest món,
Pel qual s’ha perdut la cortesia
I ha fet de l’amor una cosa buida;
Que menteix aquell que diu que estima,
I fa veure que és sincer, quan no ho és;
Que al món no hi ha quatre ni tres
Que així estimin lleialment
Com diuen ni aparenten.
Per això, si puc, estaré pendent,
De no donar a cap home
El meu amor, si molt bé no m’assegura
Que mai més, per mal o per bé,
Em deixarà per una altra.”
Per tal d’esvair aquesta desconfiança els dos joves acorden la promesa de dur a terme el seu amor
dins del matrimoni. Amb bones paraules i promeses, Brunissèn accepta Jaufré com a amic i senyor.
Aquest fet és remarcable, ja que es tracta d’un matrimoni per amor, cosa poc freqüent entre els
membres de l’alta societat. Es pacta que l’enllaç se celebrarà a la cort d’Artús, model de
cavallerositat i de Justícia.
TFC Jaufré — Cavaller del Lleó 26