accedeix al document - lletrA - Universitat Oberta de Catalunya

3.6.2. Els combats d’Ivany
Cerca-raons i malparlat llança, escut, elm
espasa i cota de malla
senescal rodola per terra i queda
estabornit pel cop. Jaufré l’humilia davant
de la cort en prendre-li el cavall
Al llarg de tota l’obra el desenvolupament de la trama es correspon amb els coneixements de què
disposem en l’actualitat sobre l’etologia felina. En efecte, la situació del regne de la Dama de
Landuc és similar a la que ens mostren els documentals sobre la vida dels lleons: el territori pertany
a les femelles i el mascle s’encarrega de la seva defensa i de foragitar els intrusos. Si arriba un
mascle rival esclata el combat i el vencedor s’apropia automàticament del territori, amb la
consegüent submissió de les femelles al nou ordre. És clar que tant la vida com el comportament
d’aquests animals és molt més simple que el de les societats humanes civilitzades, però l’esquema
s’ajusta perfectament a la trama narrativa. A més, cal observar en el mateix sentit el cas del reialme
de Brunissèn, que tot i disposar de centenars de viles i castells i d’un exèrcit de milers d’homes,
necessita la figura d’un guerrer valent que comandi la defensa del territori.
Així, no és d’estranyar que el defensor de la font, el cavaller Escladós el Roig, escometi els intrusos
“més encès d’ira que una brasa ardent” i que protegeixi l’accés als seus dominis fins al punt de
perdre la vida, fet que coincidirà amb la seva lluita amb Ivany. La necessitat de defensar el territori
fa que la dama l’accepti immediatament per marit. Però Ivany no durà a terme gaire temps aquesta
tasca. De fet, només haurà d’afrontar un breu combat amb Keu, que rep un humiliant correctiu per
les seves difamacions i les seves burles.
Tot seguit es produeix l’absència del protagonista i la seva posterior follia durant un període de
temps indeterminat. Un cop guarit, els següents combats li serviran per expiar els seus errors i per
recuperar el favor de la seva dama.
El següent antagonista, el comte Alier, és un malvat cavaller que ataca el castell de la dama que
l’ajuda a recuperar el seny, i que es comporta amb ella amb gran descortesia, mentre la seva
mainada es dedica al pillatge del territori. Es tracta d’uns rivals de poca vàlua, capaços de cometre
abusos amb els febles però força ineptes a l’hora de lluitar amb un valent cavaller. Ivany els derrota
amb facilitat i lliura el comte enemic com a presoner a la dama. Allà, aquest accepta les condicions
de pau i les corresponents reparacions pels danys realitzats.
A continuació, Chrétien relata la lluita entre el lleó i la serp. En veure la serp traient foc per la boca
i aferrant el lleó per la cua, Ivany pren partit pel felí i l’ajuda, ja que la serp s’associa amb el mal. 29
Els dos animals són descrits de molt diferent manera, sobretot l’agraïment que li demostra el lleó
després d’haver-lo salvat:
3355
3369
3386
3390
Qu'a venimeus ne a felon
Ne doit an feire se mal non,
Et li serpanz est venimeus,
Si li saut par la boche feus,
Tant est de felenie plains.
A la beste gentil et franche.
(…)
Oez que fist li lyons donques,
Con fist que preuz et deboneire,
Com il li comança a feire
Sanblant que a lui se randoit,
Que ses piez joinz li estandoit
Et vers terre encline sa chiere;
Si s'estut sor ses piez derriere
Un ésser verinós i traïdor
només mereix que li facin mal,
i la serp era una bèstia verinosa
i tan plena de fellonia que treia
foc per la boca.
A la bèstia noble i franca.
(...)
Escolteu, doncs, què va fer
el lleó i com va mostrar la
seva natura noble i
generosa donant-li a
entendre que es retia a la
seva mercè: va estendre les
dues potes juntes cap a ell,
29 CIRLOT, Victòria. Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval. Madrid, Siruela, 2005, pàg. 26.
TFC Jaufré — Cavaller del Lleó 40