VE-45 ENERO 2019

Comanament a distància
—Com era quan eres xiqueta, tia Anna?
Sempre li preguntava el mateix. M´encisava escoltar-la. Ma tia
Anna era la germana menuda de la meua iaia i semblava ser la
memoria col·lectiva de totes. Gaudia moltíssim amb ella.
—Saps? Quan era xiqueta, la televisió era en blanc i negre. Sols
hi havia un canal. Quan va arribar el segon, la UHF, semblava la
cinquena meravella
—Aleshores, el comanament a distància sols tenia dos botons?
—Ja me n´haguera agradat. No n´hi havia. Havíem d´alçar-nos
per canviar-ho.
Va contar-me que allò que pareixia tan bo, no n´era tant. Perquè
quan hi havia futbol, el pare ficava el canal on s´emetia el partit, tot i
que la mare i les germanes estigueren veient una pel·lícula
—Saps? Ens quedaven sense saber com acabava. Calia preguntar
les companyes de classe si l´havien vista i que ens la contaren.
Vaig somriure amb els seus records. Pensava que ara en teníem,
de sort, perquè els temps havien avançat.
I, de sobte, vaig, adonar-me´n. La tia Anna, la mare i jo estavem
veient la tele a la cuina mentre mon pare estaba d´allò més còmode al
sofà del menjador.
—¡¡¡¡Goooool!!!! -varem sentir des de l´altra part de la casa.
Ell portaba a la má el comanament a distancia, amb tots els seus
botons.
Malgrat el que pensaven, molts anys després, tot continua igual.
Segundo premio Concurso de Microrrelatos para la Igualdad (Alzira)
Susana Gisbert Grifo (València)
http://conmitogaymistacones.com/
37