Sepulcre de Berenguer d'Anglesola i els seus - Raco

JOAN VALERO MOLINA
peus*^ Pel que fa a la tècnica escultòrica, els plecs inferiors resulten mitjanament
profunds, arrodonits en la seva aresta. Per contra, els plecs del pit són
molt més discrets, gairebé suggerits, i en alguns casos consisteixen en simples
línies incises. En la zona dels braços, Oller aplica dues solucions particulars
segons el sector. Potser el plorant que millor exemplifica aquestes característiques
és el portador de l'espasa. La zona de l'espatlla està coberta només per
dos plecs, amples i d'escassa profunditat. La talla d'aquests plecs consisteix
en un peculiar buidat amb els contorns suavitzats. L'avantbraç, en canvi, en
aixecar la tela de la gramalla, crea una cascada de plecs més profunds i amb
les arestes molt més anguloses.
Una altra particularitat que cal ressenyar és el doblec de la vora de la
caputxa en la seva part frontal, doble, triple o fms i tot quàdruple en algun cas,
que es repeteix maquinalment en tots els plorants encaputxats, tret de dos (en
el 3 i l'U).
En aquest punt, és necessari dur a terme una precisió. Tot i que s'ha
manifestat el generós sentit del volum que imprimeix Oller a les figures, així
com l'amplitud d'aquestes, no s'han de confondre aquestes característiques
amb les que configuren l'estètica borgonyona, en principi d'idea similar, però
amb resultats molt allunyats. L'escultura sluteriana s'assoleix, com a mínim en
les millors obres, una completa harmonització individual de la figura, quelcom
que no es pot afirmar dels plorants d'Oller. Valguin com a exemple els plorants
3, 5 o 9, on es constata com l'amplitud s'aconsegueix a base d'una addició, en
un pla de relleu molt més baix en relació al cos, de la vestimenta caient dels
braços. És a dir, en aquestes imatges és força perceptible el perfil corporal del
personatge, ben al contrari de la idea estètica borgonyona.
El domini tècnic d'Oller es pot confirmar en la plasmació de les imatges,
però cal reconèixer que existeixen certes carències a l'hora d'atorgar una
coherència global a la figura humana, a banda de les esmentades en el paràgraf
anterior. El cànon és curt, i les dimensions del cap i les mans són superiors
a les proporcions naturals. En algun cas la postura sembla forçada: en el
cinquè plorant, el cap inclinat està per sota de la posició que hom li suposaria,
de manera que fa la impressió de no tenir coll.
La imatge jacent, per les seves característiques intrínseques, ha de ser
tractada apart dels plorants. Concebuda com un sòlid bloc del qual a penes res-
"' Per a les peces que configuren els vestits dels plorants i llur terminologia, vegeu: MARANGES
PRAT, I. La indumentària civil catalana. Segles xiii-xv, Barcelona, 1991, p. 25-39.
718