Sepulcre de Berenguer d'Anglesola i els seus - Raco

JOAN VALERO MOLINA
de la imatge, en substitució de l'habitual gos o lleó. Per una altra banda, és
remarcable l'absència de bàcul, un atribut molt comú en sepulcres d'aquestes
característiques.
El coixí és un altre component important de la part superior del sepulcre,
per l'exquisidesa de la seva decoració, de caràcter molt similar a la de la
capa i les mànigues. Als extrems del coixí, la successió de borles o botons,
alternant-se les formes circulars amb les estrellades, és un exponent manifest
del luxe i la sumptuositat preteses per al monument.
Tret dels motius decoratius ja esmentats, només el cap i les mans del
cardenal sobresurten d'un cos que ha estat tractat gairebé com un bloc monolític,
escassament diferenciat del sarcòfag, encara que el volum hagi estat
modelat amb un relleu suficientment adequat com per defugir qualsevol sensació
d'irrealitat. El rostre no presenta cap tret peculiar que suggereixi un
retrat. Els ulls closos i la rectitud de la boca contribueixen a atorgar-li un
aspecte serè. De sota la mitra, a ambdós costats del rostre hi sobresurt una
cabellera rinxolada, seguint els patrons més corrents de l'època per a aquest
tipus de caps. U altra zona del cos visible són les mans, creuades sobre el ventre
del jacent.
La relativa sobrietat, malgrat l'abundant decoració vegetal, de la part
superior de la tomba, ocupada per l'efígie del difunt, contrasta amb la gran
riquesa escultòrica del sarcòfag. Tres de les seves quatre cares ens han arribat
amb llurs relleus originals, havent-se perdut completament la figuració que es
trobava en un dels estrets flancs laterals, si és que n'arribà a tenir originàriament.
Les dues cares més amples són molt similars, i la seva decoració està
disposada de forma simètrica. Unes petites columnetes rematades amb un
pinacle, que abasten l'alçada del sarcòfag, divideixen la superfície en vuit
àmbits iguals, cada un dels quals coronat per un dosser de tres cares. Encara
que existeixin petites diferències entre els dossers, tots ells són molt semblants,
i alguns encara conserven vestigis del que podria ser la policromia original,
amb colors vermellosos i blaus. Els espais dels extrems són destinats a
allotjar el senyal heràldic dels Anglesola, amb tres faixes viperades, emmarcat
per un capeP*. Aquest sembla pertànyer, curiosament, a la dignitat episcopal.
^' Per a l'escut dels Anglesola, vegeu: RiQUER, M. DE. Heràldica catalana. Des de l'any 1150
al 1550,1, Barcelona, 1983, pp. 134-135.
694