Sepulcre de Berenguer d'Anglesola i els seus - Raco

EL SEPULCRE DE BERENGUER D'ANGLESOLA
I ELS SEUS REFERENTS EN U ESCULTURA FUNERÀRIA EUROPEA
ni altres importants del moment utilitzen aquest recurs de característiques nòrdiques,
t,d'on el va treure Oller? ^Potser a partir de contactes establerts amb
Raulí, l'altre mestre del qual sabem que utilitza la mateixa solució? No és
impossible, però les àmplies discrepàncies estilístiques que els separen no
semblen abonar aquesta hipòtesi'"'. Per una altra banda, hi ha altres escultors
excel·lents de l'època, dels quals no ens ha arribat cap obra de caràcter funerari
i, per tant, no sabem quin model haurien pogut emprar. És el cas de
Guillem Sagrera, Pere de Santjoan, o dels més enigmàtics Jani lo Normant i
els mestres del taller d'Arnau Bargués; aquests darrers, amb tota probabilitat,
van coincidir amb Oller durant el període de formació de l'escultor gironí a
Barcelona'"-.
De moment no som capaços d'avançar més en aquest punt; per ara
només es poden consignar dues característiques del sepulcre que el vinculen
amb tendències que pràcticament no són presents a la Catalunya de l'època.
Una és la peculiar disposició dels dossers dels plorants, i Faltra el tractament
de les robes del jacent. Curiosament les dues ens remeten a l'escultura del nord
de França i la zona flamenca, encara que no necessàriament als corrents més
innovadors.
A nivell general, existeix una forta coherència i igualtat estilística i
qualitativa entre tots els plorants i la imatge jacent, malgrat petítes diferències
de caràcter tipològic en els primers, que poden respondre a la utilització de
models diferents. És perfectament assumible que Pere Oller comptés amb l'ajuda
d'algun col·laborador o aprenent, tal com era usual en la pràctica medieval,
però en el cas del sepulcre no sembla possible aillar la intervenció directa
del mestre de les aportacions alienes. Cal dir que aquest tipus d'aportació
no necessàriament havia de ser extensible a les parts que requerien un menor
nivell per part de l'artífex. En funció de diversos factors, alguns d'ells difícils
de ponderar per a l'historiador de l'art, com l'habilitat de l'ajudant o la dispo-
'"' Atenent-nos a les dades documentals que coneixem, entre 14101 1432 el mestre Raulí està
documentat a Perpinyà, amb un petit interval de tres anys en què roman a Girona (1427-1430). No es
pot descartar que aquest veïnatge propiciés algun contacte.
"°Una possibilitat més remota, però no per això menyspreable, s'obre quan considerem les
diverses estades que efectuà Carles III el Noble a Barcelona (1406, 1408 i 1410), en alguns casos amb
la intenció de dirigir-se després cap a França, i per tant tenint Girona com a possible lloc de pas
(«Crònica del Racional de la Ciutat de Barcelona (1334-1417)». A: Documents i Estudis, II, 1921, pp.
166, 168 i 173). No es pot descartar que entre els acompanyants del monarca hi figurés algun col·laborador
de Janin de Lomé, o potser ell mateix, i que hagués pogut establir un eventual contacte a Girona
amb Ollen Una possibilitat suggestiva- però altament especulativa.
723