publicació - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

sabien als moments de l'avaluació, generalment, final: és a dir, un
cop cada curs el professor els corregia una traducció –realment,
vist des de fora, una pràctica no gaire pedagògica.
Per qüestions de claredat, dividirem en dos grans apartats les
aportacions positives dins aquest camp que ens ocupa:
D’una banda, tenim qui s’ha concentrat de manera prioritària
a esbrinar què és la competència traductora i, d’una altra, qui ha
intentat apropar-hi i adaptar-hi la recerca i les aplicacions didàctiques
d’altres camps com la Pedagogia i la Psicologia, o l’Adquisició
de llengües –primerament repudiats amb l’entranyable complex
d’inseguretat d’una incipient disciplina que es volia independitzar
i, per tant, rebutjava qualsevol vincle amb els seus possibles progenitors.
La competència traductora
Anem a pams i comencem tot recordant què s’ha dit sobre
competència traductora, de nou sense esmentar noms concrets.
Podríem dir que el que s’ha escrit es pot resumir en què el bon
traductor –és a dir, tant el traductor que s’hi dedica a temps complet
com el traductor que també fa altres feines, però que, en tots
dos casos, han aconseguit un prestigi i un bon nom com a professionals
perquè compleixen amb la quantitat i la qualitat que demanen
els seus clients– té unes aptituds i una actitud adequades.
Què suposa cadascun d’aquests conceptes?
Pel que fa a l’aptitud, podem parlar de tres grans blocs de continguts:
1. La relació entre les llengües que es fan servir: la de partida,
la meta i, m’agradaria afegir-hi, les interferències entre ambdues:
no caure en paranys com ara els calcs, els falsos amics
o concomitàncies etc.
2. El coneixement enciclopèdic, és a dir, tenir un bon coneixement
de la disciplina que ha de traduir: com més sàpiga de
25