Barret Picat - 204

Opinió
39
Dins d’aquest panorama seria
paradoxal que Catalunya, neta de
feixisme i pràcticament l’únic país
aportador net a la UE que no se’n
queixa, sinó que manifesta fermes
i unànimes ganes de continuar-hi i
enfortir-la, en fos expulsada.
A l’Estat Espanyol s’ha votat, com
sempre, en clau interna. A Catalunya
hem assajat les eleccions
plebiscitàries amb la victòria del
dret a decidir (no de l’independentisme
encara); però juntament amb
el triomf del PNB i Bildu a Euskadi
ja n’hi ha hagut prou per fer que
a molts de la capital se’ls posin
per corbata. També s’ha confirmat
l’inici de la caiguda del bipartidisme
dinàstic (PPSOE), autèntic baluard,
juntament amb la Corona, del neofranquisme
camuflat de democràcia,
instaurat a la Transició amb la
finalitat de mantenir al poder i a la
mamella les elits de sempre, que
segueixen parasitant als de sempre
amb els mètodes de sempre.
La Constitució, que més que una
garantia de drets se n’ha fet un “fins
aquí i prou, i encara gràcies” i es fa
servir de dogal per fermar el poble
descontent amb ganes de decidir
per canviar, ja es qüestiona des de
diferents fronts.
Una de les conseqüències més
interessants, efecte col·lateral de la
baixada del PPSOE, ha estat l’auge
de formacions noves (algunes flamants).
Encara que al país de la vora
els bonys sempre els surten al mateix
costat (“la cabra tira al monte”),
aquesta vegada i contra tot pronòstic
sembla que els n’ha sortit un per l’altre:
“Podemos”. Aquest agrupament
intenta organitzar la massa de gent
(especialment joves que es veuen
sense futur) cada cop més conscient
de la mentida de la democràcia espanyola
i profundament irritada per
la corrupció sistèmica i impune del
poder que ells anomenen “casta”;
denuncien que les classes mitja i
baixa han de suportar a base d’impostos
i retallades tot el pes de la
crisi i de la corrupció (els de la casta
no han parat un sol moment de robar
i de malgastar). També diuen que
respecten el nostre “dret a decidir”;
en aquest punt he de confessar que,
probablement per malaltia meva, no
me’n refio molla. És més: si com pronostiquen
les darreres enquestes,
Podemos puja fins a la segona o tercera
força política, es convertirà en
l’autèntic desactivador, per absorció
de vots i per un nou “talante”, d’una
part del sobiranisme català, tot i que
ens respectin el dret a decidir. Aquí
ho deixo dit.
La reacció del PSOE ha estat acceptar
la derrota i convocar un Congrés
per rentar-se la cara. Difícil ho tenen;
qui voldrà menar un vaixell desballestat?
El PSC, totalment desfet,
sense rumb i sense cap, és arrossegat
cap a la irrellevància política, no
mostrant pel camí altra cosa que no
sigui impotència inconscient.
La del PP és fer-se l’orni i enfrontar
les eleccions municipals pregonant
el final de la crisi, ignorant la qüestió
catalana i amb malabarismes populistes
(baixada de l’IRPF i pujada
de l’IVA).
Però el bipartidisme encara no s’ha
acabat, no ens enganyéssim; quan
ho faci, es donarà pas a un partit únic
fort (PP), pactant amb les restes del
PSOE o amb els de la seva dreta.
Als partits emergents els falta encara
menjar moltes sopes, per remenar-se
dins del poder. I, si com diuen algunes
enquestes, hi arriben, se’ls fotrà
“la casta” dins. S’hi apuntaran ràpidament
“persones de prestigi”, hienes
infames que ensumen el poder i que
són autèntics professionals del xollo,
la demagògia i de corrompre qualsevol
iniciativa. Al final, o estimaran
la mà de l’Ídol per arreplegar el que
puguin com tots els altres o hauran
de lluitar a tomba oberta contra el
poder econòmic, que voldrà corrompre’ls.
Un sovint té la sensació que,
especialment al país de la vora, ningú
no vol acabar amb la corrupció, sinó
que tothom aspira a pujar-hi a cavall.
Podemos estarà davant la paradoxa
de l’ou i la gallina: Què cal fer pri-