Barret Picat - 204

42
Opinió
Sota l’advocació d’Espriu
Adrià Vidal
“Crec –i cada dia que passa ho veig
més clar– que el diàleg amb Madrid
és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir,
de demà i de sempre”, escrivia Salvador
Espriu en una carta adreçada
a Joan Colomines el 17 de maig
de 1963. Feia tot just tres anys que
havia publicat La pell de brau per
demostrar que, des de la perifèria, es
podia entendre molt bé la “complexa
i profunda totalitat” de la Península
ibèrica. Una rèplica en tota regla a
l’estepari Ortega y Gasset, autor de
La España invertebrada (1921).
La pell de brau volia ser una crida a
establir “ponts de diàleg” que afavorissin
la comprensió i l’estima, a
partir de la diversitat i de la raó, entre
tots els pobles peninsulars. Tanmateix,
en les edicions successives
d’aquest poemari, Espriu va deixar
ben clar que el seu crit d’esperança
era cada vegada més quimèric.
Impossible. Potser pagava la pena,
però era endebades. Ningú no en
recollia el guant. A l’altre cap dels
“ponts de diàleg”, per més que se
citi el poeta de Sinera en va, no hi
ha ningú. O gairebé. Duran i Lleida
ja és una ànima en pena, que ha
perdut la poca credibilitat que tenia
i que no sap com fer-ho per defensar
la poltrona.
Han passat molts anys d’ençà de
la publicació de La pell de brau.
La societat catalana n’ha vist de
molts colors i ha tingut temps de
madurar en termes polítics. Coneix
millor la història i s’ha tornat més
incrèdula i crítica. En conseqüència,
ha evolucionat cap a posicions
majoritàriament partidàries de la
secessió. És la via més radicalment
democràtica i rupturista respecte
d’una inèrcia paralitzadora d’allò
que representa Espanya. Madrid, en
canvi, no s’ha mogut gens ni mica.
L’estètica retrògrada de Felipe VI i els
seus discursos polítics fets de llocs
comuns d’allò més rancis i patètics,
i també de fal·làcies interessades
ens retrotreuen als temps foscos del
franquisme.
No deixa de causar vergonya aliena,
estupor i indignació, en aquest
sentit, l’hagiografia mediàtica (amb
La Vanguardia al capdavant) d’una
institució, la monàrquica, que no té
res d’exemplar. Ni des del punt de
vista ètic, ni ideològic, ni estètic, ni
“deontològic”. És, en realitat, una
antigalla inacceptable, una absurditat
sense sentit, una xacra enorme i
una rèmora cara i inútil, tal com va
argumentar l’esmolada ploma de
Matthew Tree a Contra la monarquia
(2004). El 2014, la monarquia ha
quedat encara més desprestigiada,
després de les atzagaiades cinegètiques
i lascives de Juan Carlos I, el
Decrèpit.
L’herència de la dictadura plana
damunt d’un sistema polític que,
quatre dècades després, encara no
admet un referèndum democràtic
que permeti que els ciutadans i les
ciutadanes triïn lliurement el règim
que volen per al seu país. Un sistema
polític que deriva de la dictadura
franquista i que encara no ha superat
els mínims necessaris per entrar
en els estàndards democràtics europeus.
El blindatge meteòric que,
amb el suport del PP i del PSOE,
s’ha fet de la successió a la corona,
després que abdiqués el rei Juan
Carlos I, n’és la prova més evident.
La sacralització del “pacte constitucional”
–una correlació de febleses,
però tutelada pels franquistes–
també revela la immaduresa de la
democràcia espanyola i el segrest
a què la sotmet l’oligarquia regnant.
Per acabar-ho d’adobar, els casos de
censura, tan ridículs com revoltants,
que han envoltat la monarquia ens
fan recordar els temps, no gaire
llunyans, en què qualsevol crítica a
l’aristocràcia reial era un tema tabú.
A Madrid, els hereus de Franco, les
forces fàctiques, continuen controlant
una transició amarga i devastadora
que ha perpetuat els privilegis
i les prebendes de la dictadura franquista
i, sota l’empara de la legalitat
constitucional, ha abolit la capacitat
de reacció de les classes mitjanes i
populars. La precarietat democràtica
de l’Estat espanyol, enfangat en
múltiples casos de corrupció que la
justícia sembla eternitzar, clama al
cel i hauria de cridar l’atenció seriosament
els capitostos de la Unió
Europea.
Entre els “mals d’Espanya”, d’aquesta
Espanya reaccionària i fanàtica, hi
ha el clericalisme, el poder de l’estat
i la història monàrquica, com assegurava
el savi valencianista Francesc
Esteve i recorda Joan Francesc Mira
a La condició valenciana (2014). La
hipocresia pública troba cobertura
en el primer. Les castes corruptores
es perpetuen gràcies al segon.
L’esperit dels pronunciamientos
sobreviu amb la darrera. Són tres de
les grans rèmores de la democràcia
espanyola.
Per fortuna, els catalans i les catalanes
tenim un projecte de futur, transversal,
interclassista, profundament
democràtic, molt més engrescador
que el que pot oferir un sistema
polític tan podrit com l’espanyol: la
construcció d’un nou Estat. Per això,
volem exercir el dret més bàsic en
democràcia: el dret de votar a les
urnes per decidir el nostre futur en
llibertat. Ja ho deia Espriu, home de
conviccions republicanes, liberals i
demòcrates, a La pell de brau: els
homes, com els pobles, “no poden
ser / si no són lliures”, “no podrem
mai ser / si no som lliures”.
barret picat JUNY 2014