LaidentidadPerdida

ànima, i una mirada dèbil deixa el rostre sense vida anímica. També els ulls vius són
sinònim de joventut, i unamiradaintensatot i l’edat ésun senyald’esperit jove. El nas
té moltes mitologies: un nasaguilenc denotacaràcteri sabermanar, en canvi els nassos
petits mostraven queestenia pocapersonalitat. També el nas, segonsla sevaforma, ens
marcala raçade la persona o pot ser segell familiar que passade pares a fills. La boca
és el centre dels instints més primaris i de les sensacionssensitives del gust, com afont
de plaer. A més, configura un dels símbols mésclaramentsexualsdel rostre. Uns llavis
importants denoten una persona instintiva, infantil o enfadada;en l’home denoten
caràcteri en ladona, sensualitat.Si els llavis són prims indiquen espiritualitat, control
dels instints, però si són massaprimspoden significar crueltat.
Des de l’antiguitat s’habuscatla perfecció. Al Renaixement, la proporció àuria o el
número π permeten establir les proporcions perfectes: tot allò que matemàticament
més s’aproximés aπ era percebut com amés bell i perfecte. Aquestanoció de perfecció
i bellesas’aplicavaaarquitectura, art, música, persones...
Però la perfecció no té ànima, i els rostres senseànima ens deixen indiferents. El
rostre éscomun cabdell: estirant el fil hi trobesexperiències vitals, moments, històries
viscudes... Si modifiquem massalanostrafisonomia, potser podemarribar aperdre la
nostraidentitat. Per tantpodemafirmar com diu Pierre Gonnord: “El rostre no ésel
mirall de l’ànima, sinó el mapadela nostra vida”.
Ulls, orelles, boca, nas... a part de configurar la nostra fisonomia, alberguen els
sentits que ens ajuden a desenvolupar-nos i a tenir relació ambl’exterior: veiem, escoltem,
mengem, olorem. Però, i sense adonar-nos-en, tambéens connecten ambel
nostre interior, uns mésque els altres, i ésel sentit de l’olfacte el quepossiblementens
lliga ambel jo mésprofund.
El sentit olfactori és el primer que ens guia en néixer; l’olor de la mareen proporciona
tranquil·litat, calidesa, estimació... Sentit que té la capacitat,si li prestem
una mica d’atenció, d’emocionar-nos, atèsque una olor és capaçdefer-nos recordar
quelcom que ens pensàvemque teníem oblidat.
La importància del sentit de l’olfacte al llarg de la història de l’home haestatfonamental.
No obstantaixò, en els nostres dies, el sentit de l’olfacte s’ha vist relegataun
papersecundari, especialmenten els païsosoccidentals. Probablement, tant l’accelerat
estil de vida actualcom el predomini d’ingents quantitatsd’estímuls visuals o auditius
ens han portat a aquestasituació. Com la resta dels sentits humans, el de l’olfacte està
molt interrelacionat ambels altressentits i requereix unes condicions d’entorn propícies
per adesenvolupar adequadamenttotes les sevescapacitats.
Els records associatsales olors no ho són tant de fets o esdeveniments com d’emocions.
Es tractade l’anomenat “efecte Proust”, en homenatgeal’escriptor francès que
vareviure intensament en una de les sevesobres cabdals(À larecherchedutempsperdu)molts
records de la sevainfantesa que creia oblidats per sempre en percebre l’aroma d’una
magdalena sucadaen te.
Molta gent reconeixeria l’olor del brioix del berenar, per posarun exemple, que
amenitzavales tardes de la infància, olor gravadade forma indeleble en la memòria
de molts. Encara que un no haguéstornat a percebre aquestaolor en molts anys, la
podria reconèixer si seli presentésen una provad’olor. Aquest ésun fet curiós ja que
altres aspectesessencialsde la infància, com el nom i el rostre de la mestra o el nom
de companysque un tenia aclasse,se solen oblidar. Si un torna aolorar aquestmateix
brioix, sovint afloren els records del passat. Quan ambprou feines recordem
res de la
nostra èpocaa l’escola, l’olor del guix pot portar-nos algun record. En altres paraules,
les olors activen la memòria; l’olfacte pot funcionar com una espècie de “motor
d’arrencada” capaçd’evocar tota mena d’experiències, emocions i successosdel passat
rellegats, en aparença, a l’oblit, encara que un no sàpigaanomenar o descriure amb
precisió l’olor percebuda.
I així éscomesconstrueix colección olorVISUAL, apartir dels records olfactius del
col·leccionista. Ernesto Ventós, creador d’essències i poetade les olors té, bé sigui per
la sevaprofessió o de forma innata, o per ambduesraons, una àmplia memòria olfactòriaque
li serveixde fil conductor per anarconstruint aquestasingularcol·lecció. Les
obres que la conformen hi són perquè en veure-les ha declarat “aquestaobrafaolor”.La
sentènciano ésliteral o física, sinó que el seu hipocamps’haposat en marxai relaciona
el queveu–sigui formao color– ambolor reconeguda,olor recordada,béper un moment
viscut o per una relació que Ventós troba i fa ambla sevafeina.
14 15