LaidentidadPerdida

Com no podia ser d’una altra manera, i una vegadaassumidala insubordinació dels
afectes,el catedràticErnst-Rudolph Mayer de la universitat de Princeton vadeclarar,
gairebésenseimmutar-se, que la caraera, sensdubte, el rostre del desiginsatisfet. El
silenci de l’auditori vaser eixordador. Ningú, ni els mésatrevits, no vangosar,no pas
obrir la boca,sinó ni tan sols pestanyejar.
El silenci vaaconseguirpetrificar el temps i els instants en successióforen embalsamats.La
frase del catedràticErnst-Rudolph Mayer de la universitat de Princeton
haviatravessatdel tot aquell lloc i haviaperforat de tal maneraels aparells auditius del
públic que la paràlisi fou definitiva.
Però, com els esdevenimentsja ens hi han acostumat,algú-no el mésatrevit, ni el
que tenia més coratge, ni per descomptatel més valent, no: només algú que podria
ser qualsevol- va moure, quasi sense adonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosa
nasali vaolorar el silenci. Aquest petit gest, per altra bandanatural, vaprovocar un
terrabastall monstruós que fou el principi del final de l’hegemonia del pensament
sobre l’olfacte. I a partir d’aquell instant fundador i absolutamentrevolucionari, ja
res vaser el mateix en les societatsdel capitalisme avançat.Evidentment, l’home que
vamoure, quasi senseadonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosanasali vaolorar el
silenci fou condemnat a portar el nas dins d’una gàbiaper tota la vida i, com sol ser
obvi en aquestscasos,fouconvertit en líder i posteriorment en màrtir de la Lliga dels
Homes que Oloren les Coses. I la història el vaabsoldre... Però aquestaésuna altra
història.
BernardíRoig
BERNARDÍ ROIG
La cárceldelrostro | 1999
Tècnicamixta/ Carbói cendrasobrepaper | 49 x 15 x 40 / 100 x 70 cm
76 77