BarretPicat-194

Catalunya és Espanya?
Xavier Díez
Catalunya és Espanya! Aquesta és
la rotunda afirmació, disfressada
d’argument, per desacreditar el dret
a decidir. O, tot defugint els eufemismes
als quals havíem esdevingut
addictes, la contundència de l’eslògan
inicial, serveix com a mantra per
desactivar l’independentisme. Ara
bé, si canviem aquesta oració simple
enunciativa, en una d’interrogativa:
Catalunya és Espanya?, i l’adrecessin
a un historiador i articulista com
jo, amb una biografia massa comuna
per aquestes contrades, la resposta
del receptor podria resultar desconcertant
a l’emissor.
Catalunya és Espanya? Probablement
sí, encara que no com la
majoria s’imagina. No, no penso
emprar arguments jurídics, tècnics,
ni provinents de la psicologia
col·lectiva. Precisament el fet que
l’”espanyolitat” de Catalunya sigui
molt diferent a l’esperada per polítics
cridaners, tertulians enfurismats o
freqüentadors de realities, explica en
bona part de l’arrelament i expansió
de l’independentisme. I sobretot, la
seva pluralitat.
Fa alguns anys em van encarregar
un article extens sobre imaginaris
nacionals. L’argument emprat preferentment
en l’extens escrit identificava
un imaginari espanyol i un
altre de català enfrontats. No tant des
d’un punt de vista identitari, lingüístic
o sentimental com, molt essencialment,
històric. Al Principat existia (i
existeix) un imaginari ferotgement
antifranquista, una cultura política
inequívocament democràtica, un
esperit de tolerància que a molts els
pot resultar exasperant. A Espanya,
l’autoritarisme provinent del franquisme
no ha estat corregit. Recordo el
testimoni del corresponsal de The
Guardian, colpit per la naturalitat
amb què s’exhibeixen els franquistes,
especialment a l’ascensor de
l’escala on resideix, o com preval
l’obsessió per amagar els cadàvers
de la guerra civil, o com l’enfrontament
polític de partits recorda escenes
de “les dues Espanyes”.
El problema, és que de les dues Espanyes,
només en sobrevisqué una.
Una guerra d’extermini, i quaranta
anys d’un totalitarisme aclaparadorament
violent, convertí els opositors
al règim, o bé en morts enterrats en
fossars anònimes, o bé en morts
vivents. Arreu? No. A Catalunya, a
diferència de l’Espanya messetària,
on arribaren centenars de milers de
refugiats, molts van poder fugir per
la frontera... i tornar! La repressió
contra la identitat catalana propicià
sinèrgies de gent provinent d’arreu
de la península. En certa mesura, la
immigració dels anys seixanta també
fou, en certa manera, un exili polític.
Molts emigrants d’Andalusia, Extremadura,
Castella o Galícia anaren a
la recerca de prosperitat econòmica.
I també, encara que menys declarat,
per fugir d’un ambient opressiu, caciquil
i de control social. Bona part dels
nous catalans eren derrotats o fills
de derrotats, que pogueren refer les
seves vides en entorns urbans, en
espais de debat i actuació des d’una
llibertat insospitada, dins de corrents
sindicals i polítiques d’una clandestinitat
semipública, en xarxes de
solidaritat. Per a molts immigrants, el
fet que el franquisme reprimís amb
similar cruesa els treballadors i la
cultura catalana, aconseguí establir
una identificació sociològicament
transversal, que feu de la llengua i la
Opinió
39
cultura del nostre país un llenguatge
comú antifranquista.
Així, la Catalunya de la Transició
també esdevingué, en certa mesura,
l’Espanya republicana ressuscitada
en un racó de la Península. Això
explica les diferents connotacions,
per exemple, de la literatura espanyola
elaborada des de Catalunya,
o el mapa electoral específic, o una
certa capacitat de mobilitzar la societat
civil de manera diferenciada.
És per això com pot explicar-se que
el retorn de la dreta poc civilitzada,
a partir de mitjans dels noranta a
les institucions governamentals, implica
automàticament una hostilitat
indissimulada contra el conjunt del
país. També explica l’extraordinària
resistència d’una Catalunya plural
als intents de divisió interna. Com,
també, tot plegat implica un distanciament
–sovint dolorós– entre bona
part dels nous catalans, respecte els
seus antics veïns, amb qui sovint, en
el retorn d’estius, topen amb un mur
d’incomprensió.
Catalunya, per tant, és alhora l’Espanya
republicana que menyspreen els
guanyadors de la guerra civil... i els
vencedors de la Transició. Perquè
és evident que la Transició mantingué
els estrats socials i ideològics
franquistes com a hegemònics. La
caverna mediàtica no només odia
Catalunya per se, sinó perquè la
contemplen, també, com un espai
de refugi dels seus enemics mortals.
I també explica que molts catalans
nascuts a fora –i la seva descendència–
es trobin a gust amb la perspectiva
d’un estat sobirà que certifiqui el
seu divorci personal amb un passat
poc galdós.