BarretPicat-194

d’un anglès, que, ajudat pel govern
de Cánovas del Castillo obligava a la
pobra Catalunya a beure àcid amb
un embut mentre un altre li cremava
els peus. Tres anys abans d’aquesta
polèmica, el periòdic La Barretina
del dia 4 de maig de 1882 es feia
ressò del boicot que es feia a Madrid
sobre els productes catalans: “... en
algunas tendas de Madrit hi havia
un rètol que deia que no’s venen allí
géneros catalans...”.
Al febrer del 1885 es llençà a Catalunya
una vasta campanya d’ajuda
adreçada a Andalusia i Múrcia que
havien patit un seguit d’inundacions
catastròfiques. Josep Roca, director
i principal redactor de La Campana
de Gràcia, signà un article editorial
al mateix número on es publicà la
caricatura contra el tractat comercial
entre Espanya i Anglaterra:
“... l’egoista Catalunya que aporta la
seva ajuda a Andalusia i a Mùrcia (...)
i jo, Catalunya, que per la protecció
que es dona a tots menys a mí pago
el pà més car, menjo l’arrós més
car, consumeixo el sucre més car,
compro la carn més cara, gasto més
en matèries primes, impedida de
produir per la competència anglesa
(...) després de la meva ruina vindrà
inexorablement la vostra (...) així parla
l’egoista Catalunya ...”
L’Almanac de La Campana per
aquell any 1885 deixava ben clara
la diferència que es ressentia entre
una Catalunya industrial i burgesa i
una Espanya camperola i aristocràtica
en un dibuix a doble pàgina on
es representaven “la política d’allà”
i “la política d’aqui”. Per una banda
els rics es passegen en un carruatge
luxós mentre els pobres, a la vora
del camí se’ls miren impotents i resignats.
Escenes de flamenco i de
toros completen aquest panorama
trist i decadent on també es pot
veure un camp erm i sec i un despatx
amb oficinistes que més s’estimen
xerrar que treballar. El contrapunt
ens mostra una Catalunya productiva,
industrial, camps conreats i una
activitat abocada a la producció tant
econòmica com cultural. Potser que
el dibuixant es va deixar endur per un
èmfasi patriòtic evident; més enllà,
però, de la subjectivitat del dibuix
trobem aquesta constant que vol
diferenciar dos models de societat
oposats i amb valors totalment diferents.
Uns anys més tard, en aquest
mateix periòdic, una al.legoria femenina
de Catalunya s’adreçava altre
cop a una dama grassa entaulada
que devorava amb deleit els plats
sumptuosos que omplien una taula
ben nodrida. Aquesta dama simbolitzava
Madrid i Catalunya la increpava
dient-li: “Veurà, senyora: si no muda
de vida, si no traballa, si no economisa,
si no fá lo que fem nosaltras,
s’ha acabat el bróquil”.
Opinió
47
CATALUNYA te la paraula : - Veurà senyora, si no muda de vida, si no traballa, si no economisa, si
no fá lo que fém nosaltras, s’ha acabat el bróquil
La Campana de Gràcia, núm 1588 (21-10-1899)
El periòdic La Tramontana barrejava
el seu anticlericalisme visceral amb
la crítica de la societat burgesa i la
defensa d’un catalanisme popular i
obrer. El centralisme madrileny fou
un tema força present a les pàgines
d’aquesta revista dirigida per Josep
Llunàs i Pujals que al primer número
publicat el 16 de febrer de 1881
proclamava: “... som enemichs dels
pops i de l’absorció i volem que tothom
visqui de las forças y medis de
que disposi...”. La Tramontana tenia
una secció fixa titulada “Cosas de
Madrit” on es caricaturitzava sense
contemplacions a la capital de l’estat
a la que s’acusava de viure sota una
mentalitat basada en valors obsolets:
“...l’amo a tot arreu, és aquell que
paga; hem dit a tot arreu i aixó no