BarretPicat-194

52
La meva mascota? Un dinosaure
Jaume Balcells Palou
barret picat OCTUBRE 2012
Literatura
Em sap greu de dir-ho, però si vostè
té de mascota un gos, un canari o,
fins i tot, una serp pitó, està a punt de
quedar “demodé” , antiquat. Sembla
ser que no passaran massa anys
per a que puguem tenir mascotes
realment espectaculars, bestials. Si
realment és així, segur que tindrà
part del mèrit o de la culpa un tal
Jack Horner.
Horner és un dels paleontòlegs més
respectats del planeta. A partir de
l’estudi de troballes fòssils va descobrir
que els dinosaures feien nius
i vivien en colònies, que cuidaven
de les seves cries i que viatjaven en
grans manades.
De fet, la novel·la “Parc Juràssic” de
Michael Crichton i la posterior pellícula,
amb el mateix títol, de Steven
Spielberg es van inspirar en el treball
d’Horner.
Quan Jack Horner era petit tenia
dos somnis; ser paleontòleg i tenir
un dinosaure de mascota. “I tota la
vida he lluitat per aquests somnis”
diu amb rotunditat en Jack. El primer,
ja fa molts anys que el va aconseguir,
però el segon... el segon és impossible,
pensareu vosaltres.
Impossible!? Horner no hi està
d’acord. Però, com fer-ho? En “Parc
Juràssic” s’aconsegueix a partir de
l’ADN trobat en mosquits conservats
en àmbar. Els insectes van xuclar la
sang del dinosaure; es clona l’ADN,
s’injecta en ous d’estruç i... els dinosaures
tornen a la Terra.
Però en la realitat no funciona així. Si
un vol ADN de dinosaure ha d’anar a
trobar un dinosaure. Al 1993, l’equip
de Horner va provar d’extreure l’ADN
d’un Tiranosaure Rex de 65 milions
d’anys, un dels monstres més terribles
que han existit mai al nostre
petit planeta. Van trobar estructures
semblants als glòbuls rojos, però
cap rastre d’ADN. Cal deduir que
l’animaló era una mica massa vell!
Després d’uns quants intents fallits
van arribar a la següent conclusió:
No es pot crear un dinosaure a partir
de les restes d’un dinosaure. Potser
que la cosa funcioni amb un mamut,
ja que es van extingir molt més tard
(Van compartir territori amb l’home i,
aquest, segur que li va facilitar l’extinció)
i el seu ADN es conserva millor.
Una elefanta podria fer de mare de
lloguer, ja que els seus genomes són
gairebé idèntics.
Però Horner és tenaç i tossut i, tot i
les decepcions, no es va rendir. I va
trobar un camí inesperat. Donat que
els paleontòlegs han establert que
les aus modernes són descendents
dels extingits i admirats dinosaures
(“Els nostres ocells són dinosaures
vivents. Hi havia dinosaures aviaris
i no aviaris. Els primers eren molt
grans i es van extingir. Els segons,
van anar evolucionant fins a les nostres
aus actuals”) en Jack ha decidit
que no cal “fabricar” un dinosaure,
perquè ja el tenim. Un pollastre, per
exemple, és un dinosaure!
No, no és cap acudit dolent! Ara
només cal fer les modificacions
biològiques adequades i provocar
una involució en el pollastre. És a
dir, fer-lo anar enrere en el temps;
fer-li sortir dents, fer-li sortir cua, ferlo
augmentar de mida... Qui sap si
algun dia, en comptes d’un pollastre
podrem menjar-nos un dinosaure a
l’ast!? ...Això, és clar, si ell no se’ns
menja abans a nosaltres!
*Nota: Basat en “Ingenieria genética. Como
crear un dinosaurio” de C. M. Sánchez. XL
Semanal i “Parc Juràssic” de M. Crichton.