BarretPicat-194

“La violència apareix allà on el poder
es troba en risc, però lliurada al seu
propi curs, conclou amb la desaparició
del poder”, escriu Hannah
Arendt a Sobre la violència (1970).
La reacció de l’Estat espanyol i dels
seus mitjans d’intoxicació s’avé
amb aquest raonament: no hi ha
voluntat de comprendre, sinó una
incapacitat notòria a voler escoltar
els arguments dels altres. Davant
de les raons, més o menys discutibles,
reaccionen amb els insults,
el menyspreu, les amenaces o la
indeferència.
És evident que allò que distingeix
els humans de les altres espècies
és l’“atribut addicional de la raó”,
com afirma també Arendt. Això és el
que, en el fons, ens fa perillosament
irracionals, si val la paradoxa. La rèplica
espanyola al clam nacional de
l’11 de Setembre de 2012 és d’una
irracionalitat flagrant que respon a
una inèrcia històrica. Amb més o
menys encert, en lloc d’escudar-se
en la por i la violència verbal, els
independentistes s’acullen al dret
d’exercir la democràcia i opten per
la noviolència.
L’amenaça i la por instintives i redundants
no fan res més que desligitimar
el poder que en fa ús. Al capdavall, si
s’exerceix el poder amb formes, actituds
i discursos violents, no únicament
es perd crèdit, sinó que resulta
un signe de feblesa. L’Estat espanyol
i els seus aparells senten amena-
Sobre la violència
Francesc Foguet i Boreu
çats un statu quo que arrenca de la
debilitat de l’anomenada “Transició
espanyola” i els mites revisionistes
posteriors. El clam independentista
de la societat catalana no tan sols
posa en risc aquesta inèrcia històrica,
sinó que sobretot proposa una
“ruptura” que obliga a replantejar-se,
de cap i de nou, els fonaments del
sistema democràtic espanyol.
La societat catalana ha qüestionat,
si més no, la “dinàmica de la violència”,
que es troba en la base de
l’anacrònica Constitució del 1978,
en què es parapeta el nacionalisme
espanyol. Reclama una sobirania
popular que permeti de fer realitat la
voluntat radicalment democràtica, de
manera pacífica. Des del moviment
cívic, a què els partits polítics semblen
respondre a ritme lent, s’està
plantejant la construcció d’un nou
estat que s’alliberi de les rèmores
del passat i que es basi en l’exercici
democràtic del dret d’autodeterminació
dels pobles.
Quan el poder no controla la situació,
acostuma a refugiar-se en el
menyspreu més vergonyant, en la
minimització del “problema” o en la
instrumentalització de la “majoria silenciosa”.
La manifestació de l’11 de
Setembre de 2012 va reunir entre un
milió i mig i dos milions de persones
i va transcórrer sense cap incident
pels carrers i places de Barcelona.
És un esdeveniment històric que
supera totes les expectatives i que
Opinió
49
deixa enrere les grans manifestacions
del 1977 o del 2010. Entre altres
mèrits democràtics, obliga les forces
polítiques i socials a prendre partit,
a aclarir conceptes i a abandonar
posicions equívoques.
En aquests moments, el perill més
gran és “allò establert i allò respectable”
que posa pals a les rodes i
nega tossudament el futur. Perquè
el clam independentista i unitari de
l’11 de Setembre és una aposta de
futur, sòlidament arrelada en el passat.
No eren els sectors financers ni
les grans fortunes, els que es manifestaven
pels carrers i les places
de Barcelona: era la gent del poble,
molts joves i no tan joves, castellanoparlants
i catalanoparlants, de dreta,
de centre o d’esquerra, aborígens i
nouvinguts.
Els partits polítics, massa subjectes
a tacticismes i interessos electoralistes,
no poden jugar amb el futur
dels catalans i les catalanes. S’hi
han de comprometre amb claredat,
contundència i lleialtat. Almenys, si
volen construir un nou poder, que
es legitimi en la sobirania popular i
l’exercici de la democràcia i que no
hagi de fer ús de la violència per imposar-se
(les retallades de drets socials
també podrien inscriure’s en la
definició d’Arendt). Malauradament,
seria càndid donar per descomptat
que, en el nou Estat català, es respectin
sempre la força de la raó i els
valors democràtics.