BarretPicat-194

i s’ha de reconèixer que ells s’han
mullat el cul. Penso que el Mas serà
un bon líder. És evident, però, que,
després de la deserció del PSC, farà
falta l’articulació d’una alternativa
d’esquerres sobiranista.
Les reaccions d’allà, d’Espanya,
han estat les esperades: des de la
indiferència meditada i el menyspreu
tradicional fins a l’exabrupte i
l’amenaça “mirando al tendido” . De
moment. No cal dir que faran tot el
possible per fer-nos mal i barrar-nos
el pas abans, durant i després de
la independència i “per saecula
saeculorum”. Tant se’ls en dóna si
així encara afavoreixen més l’independentisme:
la qüestió és no tenir
cap paraula ni gest amables vers
Catalunya; ben mirat, penso que
n’hauríem d’estar agraïts. Per això
proposo que, quan tinguem estat
propi i quatre euros estalviats, fem
fer un parell de palots de “Creus de
Sant Jordi” i els les repartim; n’hi ha
algun que es mereixeria a més a més
el títol de “Pare de la Pàtria”. Encara
que aquí les medalles i els títols no es
cobrin, estic segur que s’estimaran
més això que no pas que els donem
una aixada pel mànec.
Nogensmenys potser les reaccions
més importants i a tenir més en
compte en qüestions com aquestes
són les internacionals. És en
definitiva el reconeixement dels
altres països, el ser acceptat com a
company de taula, allò que dóna l’
estatus d’existir com a país. La reacció
ha estat força esperançadora.
Les declaracions de les autoritats de
la UE exigint a Espanya diàleg i recordant-los,
a pesar de les més que
segures protestes diplomàtiques
espanyoles, els casos d’Escòcia i
Quebec, així com la insistència que
4.000 multinacionals ubicades a Catalunya
no poden ser foragitades de
la UE, són ben significatives.
És evident que un país petit, que
la madrastra té amagat i tancat al
celler, necessita amplificar el màxim
possible el clam de llibertat, perquè
el sentin de tot el món; sense l’ajuda
internacional ells no ens deixaran
marxar ni amb totes les plagues
d’Egipte. Cridar independència al
Camp Nou durant els partits del Barça
te més ressò mediàtic no només
és un encert, sinó bàsicament una
necessitat.
Els partits de “Champions” i especialment
contra el Madrid en aquest
aspecte van ser també impressionants.
La senyera gegant del mosaic
del principi (segur que el Sergio
Ramos hi va veure banderes espanyoles
sobreposades) i els crits d’
independència al minut 17 amb tot
d’estelades onejant, una cosa gran.
No sé com es va sentir per televisió,
però des del camp sonava com a
canonades. Sempre es pot dir que
se senten més els crits que els silencis,
que també n’hi va haver. Però el
fet irrefutable és que cridàvem molta
Opinió
45
gent. Del meu entorn, un 80 % o més
i la majoria amb estelades.
Espanya fa mesos que cau en picat
i ja fa dies que ha traspassat el punt
de no retorn, davant de l’absoluta
incapacitat de govern i oposició.
Espanya no té futur, amb Catalunya
i molt menys sense. Si ens hi
quedem, nosaltres tampoc. Segons
els economistes, una Catalunya
independent és viable, però no tot
seran flors i violes, començant pel
preu en deute espanyol que haurem
de pagar a la UE: res no és de
franc. Cal tenir clar que, de fet, allò
que votarem al referèndum no és la
independència o continuar com ara;
aquest “ara” cada dia que passa és
pitjor: a banda de la fallida econòmica
que ens espera, si guanya el
no al referèndum, ens faran veure la
padrina: ens tractaran com a vençuts
i continuaran encara amb més sanya
el pla d’esborrar-nos del mapa com
a poble i anorrear les autonomies; ja
fa temps que han començat. L’ectoplasma
corrupte i pestilent amb seu
a Madrid que té segrestat el país des
de fa dos segles ara no en té d’altra
que arremolinar tot el diner de l’Estat
per subsistir. I quan s’hagin acabat
els ous, fotran la gallina a l’olla.
Després, a esperar la intervenció
europea ben engominats i amb
l’escuradents a la boca. Nosaltres en
aquesta comèdia tan dramàtica som
els que tenim el paper de gallina. Per
tant, la votació serà molt simple: “o
faixa o caixa”. Jo ja he triat.