Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

plujosa. Avui han caigut les primeres gotes de la temporada.
Aquí quan plou tothom està molt content perquè les pluges
van molt bé pels conreus. Els nens sortim fora a mullar-nos i
aixequem el cap amb la boca oberta perquè ens hi entri l’aigua.
També saltem pels bassals i ens esquitxem els uns als altres.
L’únic problema és que a casa tenim goteres i l’aigua es cola
pel sostre i cau al terra de ciment. Com que no podem pagar-nos
les reparacions hem d’apartar els llits i mirar que no se’ns mulli
la roba. La mare posa cubells repartits pel terra per dues coses,
per aprofitar l’aigua de la pluja i perquè no es mulli el terra.
Llavors hem de vigilar de no trepitjar els cubells. El pare ens ha
explicat que no hem de malgastar l’aigua perquè hi ha senyors
molt savis en uns països molt llunyans que diuen que, per culpa
de les fàbriques que hi ha al món, d’aquí a uns anys, no plourà
i no hi haurà aigua. I ell perdrà la feina perquè ell és jardiner i
si no té aigua no es podrà cuidar de les plantes i de les flors de
l’home per a qui treballa. Això ens preocupa; per què si no tenim
aigua, com cuidarem les plantes de l’hort? Com menjarem?
Tancarien l’escola, els nens ens posaríem malalts, les persones
que estiguessin a l’hospital es moririen, també les gallines, les
vaques i tots els altres animals. Els llacs i els rius s’assecarien,
els mars i els oceans també i no quedaria ni una gota d’aigua en
tot el món, igual que de persones, no n’hi hauria cap.
Però jo no crec que això passi perquè si aquests senyors
que són tan savis deuen saber com evitar-ho i són bons. I les
fàbriques també s’adonaran del que està a punt de passar i no
crec que tot això passi mai mentre hi hagi gent que sàpiga i
pugui aturar-ho. Oi?
EL DIARI DE RASKOLNIKOV
Sara Weichsel (1r ESO)
Il·lustració de Maria Closa (3r ESO)
Una vegada més, fem camí sense
saber on dormirem aquesta nit. Anem en
direcció sud-oest, seguint el curs del riu
que ens permet pescar, alimentar-nos i tenir
aigua per beure. Els meus companys
i jo hem sortit d’Irkutsk, una ciutat prop
del llac Baikal a trenc d’alba. En aquesta
ciutat hem aprofitat per intercanviar aliments,
pells i altres mercaderies.
La nostra tribu és una tribu petita,
formada per divuit persones. El nostre
cap es diu Fiodor i ho és des de la vegada
que va caçar un tigre siberià, que portava
un parell de setmanes perseguint-nos,
després de tornar del nostre viatge de
PrimorskiKrai, a Corea, ja fa bastant
anys. Aquest fet va ser definitiu per al
seu nomenament.
També hi ha el meu millor amic, que
és el nostre astròleg i guia, anomenat
Kostya, amb el qual des que jo puc recordar
hem anat sempre junts. El responsable
de comerciar és en Timosha, que és
un home molt gran, amb molta experiència i que parla moltes
llengües diferents. Hi ha quatre persones més, que s’encarreguen
de cuidar i alimentar els cavalls, el mitjà de transport que fem
servir habitualment. Valya és la nostra xaman, que s’encarrega,
quan cal, de curar les malalties, tant dels membres de la tribu
com de les que poden tenir els animals. La resta del membres
són ajudants. Jo sóc el cuiner i em dic Raskolnikov.
Hem marxat d’Irkutsk en la direcció indicada, perquè necessitem
trobar un lloc on hi hagi més vegetació que la que en
aquesta època de l’any podem trobar per les terres altes i la
temperatura sigui més agradable. Aquí el fred comença a ser
insuportable.
En Kostya ha decidit que aquest nit acamparem no gaire
lluny d’aquí, en una plana que queda arrecerada del vent des
d’on es poden veure, dibuixats a l’horitzó, els pics més alts de
les muntanyes Tanna-Ola, que destaquen per la seva particular
silueta.
Quan arribem a la plana i mentre acaben de muntar el campament,
començo a encendre els fogons per tal de preparar una
carn cuita i unes verdures. Estem cansats i durant el sopar no
ens expliquem massa coses. Havent sopat, me’n vaig a dormir,
després de recollir la taula, fregar els plats i endreçar-ho tot per
l’endemà.
Al matí, sortim a trenc d’alba i durant tot el camí estem cavalcant,
fins arribar a les muntanyes Tanna-Ola. Hem començat a
pujar el Munku-Sardyk, la muntanya més alta de les Tanna-Ola,
seguint sempre les indicacions d’en Kostya, que ens ha estat
guiant, ajudat de les seves eines d’orientació i, finalment, després
de caminar durant dos dies i una nit, hem aconseguit travessar
tota la muntanya pel coll, per tal d’estalviar-nos de fer el cim.
Tot i que la travessia ha estat molt dura pel vent que ens
impedia avançar còmodament, la neu que encara anava caient
i el terra que estava glaçat, hi havia unes vistes precioses que
hem estat admirant durant tot el recorregut.
Avui a mig matí hem arribat a Bernaul, una ciutat molt gran
que hi ha al costat del riu Obi, on passarem tot un dia. Hem aprofitat
per comprar queviures i per deixar descansar els animals.
L’endemà i després d’esmorzar hem sortit una altra vegada cap al
sud. Hem creuat la frontera de Rússia per arribar al Kazakhstan.
Tot el paisatge és molt blanc, continua
fent molt fred. Els arbres són plens de
neu i els rius són gelats; per això per
beure aigua hem de desfer el gel .
Seguint el nostre camí hem acampat
al costat del riu Irtix. Mentre jo
començava a encendre els fogons cinc
o sis persones han anat a portar menjar
als cavalls, en Kostya ha anat a mirar
quin camí és el més adequat per fer
demà, i cinc membres més han anat a
buscar gel. En Fiodor ha anat a caçar i
ha tornat amb un cérvol fantàstic però
que m’ha costat molt cuinar.
Avui, després de recollir-ho tot,
hem començat a cavalcar sota la freda
temperatura de la sortida del sol, temperatura
que, tot i que encara és molt
freda, és una mica més alta. Es nota que
estem baixant de les muntanyes. El sol
escalfa una mica més i el camí se’ns fa
també més agradable.
En arribar a la ciutat d’Astana hem
acampat en un turó, als afores de la
11