Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

14
PARAL·LELAMENT
Premi de poesia
Boirós,
sense veure més del més enllà,
sentiments indefinits per una capa translúcida.
Paral·lelament, sense trobar realment el que busco.
Vent,
el moviment de l’aire que res deixa on era,
s’ho emporta per davant, sense preocupar-se.
Paral·lelament, destrosses provoca sense adonar-se’n.
Plovent,
gotes que sense raó cauen,
gotes que formulen tristesa.
Paral·lelament, provenen d’un cau bell.
Marta Molina (2n ESO)
Calamarsa,
caient amb força al travessar la llunyana capa,
tocada i dolguda per la llunyania que ens separa.
Paral·lelament, un mal interior provoca en inesperadament tocar-nos.
Calabruix,
sense definir el camí a seguir,
el mal que et provoca la inseguretat.
Paral·lelament, el centre entre dos camins a seguir.
Neu,
a la llunyania una substància transparent cobre vida blanca,
dins teu, una gelor congela els teus moviments.
Paral·lelament, una fredor i a la vegada diversió produeixen.
Glaçat,
immòbil, sense moure’s,
sorprenentment, a l’inesperadament habitar-te.
Paral·lelament, la impressió sempre et guanya.
Nuvolat,
tots els dies que en el cel predomina el blanc,
moments difícils en què no trobes cap sortida.
Paral·lelament, amaguen la veritable sortida i bellesa.
Sol,
com aquell dia en què es va descobrir que existia,
totes aquelles veritables opinions brillant.
Paral·lelament, produeixen una ombra que provoca tristesa.
Amb la natura, tantes coses en comú, i a vegades sense adonar-nosen,
que la nostra i la seva vida són paral·leles.
CRISTALES
Carla Molina (2n ESO)
Il·lustració de Núria Puertas (2n ESO)
Cristales mojados.
Brotan silenciosamente,
de dos piedras sombrías.
Brotan sin un porqué coherente,
sin saber por qué lo hacen.
Simplemente,
se limitan a caer,
a caer desde lo más alto
y, al llegar a su limite,
todo el camino ha terminado.
Esos cristales se extienden
por el territorio sellado,
ése en el cual no hay vida,
no hay nada.
Esos brotes de amargura,
esa tristeza, ese temblor;
¿por qué existen?
¿por qué nacen?
¿por qué surgen sin razón?
Esos húmedos cristales,
vidrios pequeños sin sentido,
rasgan cada fisura de un cuerpo
dejándolo en sí sin estar vivo.
Esas impetuosas perlas,
brillan como la lluvia al caer,
formando un lodo espeso, agrio,
cubriendo el mundo por placer.
Cristales en forma de perla,
siempre eternos duraderos,
pero a la vez sensibles, frágiles,
como la suave brisa del viento.