Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

40
abiertos.
Terminé de leer la carta y me quedé paralizado. ¿Cuántos
años debía de tener esa chica? Sin duda, no pude contener los
nervios y empecé a tener miedo. De todos modos, tal y como
decía la carta, me dirigí hacia el retrete y destapé el depósito.
Bajo la mugre y la inmundicia de aquella cuba, se alcanzaba
un pequeño lápiz de madera. Lo cogí y lo limpié con una pieza
de una de las sábanas que recubrían mi cuerpo. Me senté en el
suelo, giré la carta y escribí una fecha: 17 de febrero de 1998.
Llevé la mirada hacia el techo; tuve una sensación de inmovilidad.
El silencio sepulcral de aquel cuarto hacía que todo
el mundo se paralizase en aquel instante; ni un alma en vida,
ni una voz, ni una palabra. En mi interior sólo podía sentir un
tenue destello que me iba mostrando la soledad que me rodeaba,
ese aislamiento que en aquellos precisos instantes parecía que
envolviese a toda la humanidad. Estaba confuso; realmente
me sentía indefenso, pequeño, como la muchacha. Seis años
encerrada sin comunicación con el exterior alguna. ¿Debería
intentar escapar? “Escribe”.
17 de febrero de 1998
Me llamo Abdel, tengo dieciséis años, provengo de una familia
muy numerosa. Hace cinco años que vivo en este país; yo
nací en Argelia. Tengo dos hermanas pequeñas. Juntos vivimos
en un piso de pequeñas dimensiones, aunque es un sitio muy
agradable. Mi padre trabaja en una fábrica de hierro; en Argelia
podía disfrutar de un trabajo mejor y vivíamos en una casa bastante
confortable. El sueldo, sin embargo, no nos dejaba vivir
tranquilamente y mis padres decidieron venir aquí y empezar
de nuevo. Aunque el piso esté en un mal barrio, mis padres
están más contentos con la mejora de nuestro ritmo de vida.
Yo me considero un buen estudiante, no he tenido demasiados
problemas con mis compañeros, si bien me costó adaptarme
a este nuevo mundo. Para mí es un mundo nuevo; la gente, el
carácter, el ambiente, todo cambia.
Ahora mismo me encuentro encerrado en una especie de
celda abandonada. No llevo aquí más de dos horas, pero debo
reconocer que estoy absolutamente aterrorizado. Lo que realmente
me provoca miedo es no saber nunca el porqué de esta
reclusión. Puedo escribir o intentar escapar. No sé cómo huir, no
encuentro solución alguna que me pueda sacar de aquí. Puedo
escribir, quizás entre mis palabras descubra la escapatoria.
DOLORÓS DELICTE
Arnau Castan (1r Batxillerat)
L’Eva Bruguera enfilava, amb el seu BMW i a altes hores de
la nit, la pujada que la conduiria cap al seu xalet de Matadepera,
a la urbanització de Can Prat, construïda sobre el turó, conduint
tan bruscament com podia per aquells carrers inclinats i foscos,
que se li presentaven com una dificultat afegida al llarg dia al
qual havia hagut de fer front, ple de complicacions i de tensió.
Un cop va arribar a casa seva, es va treure les sabates, va
obrir la nevera i va agafar una ampolla de suc per beure’n un
got. A continuació es va desplomar, sense esma, sobre el còmode
sofà, i va engegar el televisor. Un cop va haver passat per tots
els canals i haver-se convençut que no valia la pena veure res,
va apagar l’aparell i va deixar, amb delicadesa, el comandament
sobre la taula. L’Eva va sortir al jardí i va contemplar, absorta,
la ciutat de Terrassa, com s’estenia als seus peus amb un aspecte
de placidesa inquietant per a ella. En aquell moment el telèfon
li va sonar: li van donar una notícia que li permetia oblidar-se
d’un dels molts problemes que li rondaven pel cap.
Finalment, va anar-se’n al llit a dormir, i malgrat no tenir la
consciència del tot tranquil·la, va agafar ràpidament son, sobretot
gràcies a la fatiga que la dominava.
El matí següent, la Berta Fontanals enllestia els darrers detalls;
posava allò que li faltava a la bossa d’esport i se n’anava al
rebedor de casa per calçar-se tot esperant el seu pare, que l’havia
d’acompanyar al club esportiu. La Berta era una apassionada de
l’hípica, i cada dissabte anava a muntar el seu estimat cavall, el
Bru, cosa que li servia per evadir-se de les preocupacions i de la
feina que havia de realitzar durant la setmana a l’institut. Així,
i tenint en compte el dia fred però assolellat que feia, va pujar
al cotxe amb aquella il·lusió que se li renovava cada setmana,
tot veient els camps que hi havia camí del club.
Immediatament després d’haver aparcat el cotxe al club, el
pare i la Berta van obrir les portes i van agafar les seves respectives
bosses d’esport, i es van dirigir cap als estables, on reposaven
els cavalls. Després d’haver demanat la clau de l’estable del Bru
al senyor Humet, el conserge, la Berta va anar amb il·lusió a
obrir-lo, però el que va veure a dins li va trencar l’ànima.
L’animal estava degollat, estirat sobre el terra i amb el cap
penjat d’una corda. La impressió que li va causar va fer que la
noia s’estremís i arrenqués a plorar, inspirant grans alenades
d’aire i panteixant dolorosament, alhora que es preguntava per
què havia passat tot allò. En Guillem, son pare, observava la
seva filla plorar amb una tristesa interna prou forta. Ràpidament
va avisar el senyor Humet, que va anar a trucar a la policia, i
va anar a fer costat a la seva filla, que jeia desconsolada al terra
de l’estable.
Quinze minuts més tard va arribar al club un cotxe dels
Mossos d’Esquadra, amb el comissari Domènech al capdavant,
que ràpidament es van dirigir cap a l’estable on havien succeït
els fets. Els seus dos ajudants van acordonar el perímetre de
l’estable per evitar el pas aliè i van posar-se a examinar el lloc
dels fets amb deteniment.
Mentrestant, la Berta era asseguda fora dels estables, amb
el seu pare al costat, que l’anava aconsolant i tranquil·litzant.
La Berta no entenia què podia haver mogut algú a cometre una
acció tan cruel i salvatge com aquella; ella no tenia cap problema
amb ningú, i el fet de trobar el seu tan apreciat animal mort la
desconcertava i l’angoixava completament.
En Guillem va decidir tornar a casa amb la seva filla: allà hi
estarien més tranquils que al club, i la Berta ho va acceptar un
cop la policia havia dit que no els permetrien, fins al cap d’uns