Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

de la veritable guerra.
Finalment, li va tocar exercir de soldat. Com recorda les
seves primeres vivències?
Les meves primeres vivències com a soldat van ser a Belchite.
Jo, en aquella època, no sabia encara què era la guerra, i, en
trobar-m’hi present, mirava al meu voltant, i l’únic que veia
eren camps de blat cremats i altres que encara cremaven. Vaig
passar molta por. Llavors, va començar a ploure, i jo encara
no m’havia fet la idea de què era tot allò, i en veure que plovia
vaig preguntar si hi havia per allà un paraigua. La gent em va
mirar sorpresa, desconcertada i, encara pitjor, em miraven
els soldats superiors que l’únic que feien era cridar: “Arriba,
arriba!! Andad, andad!!”.
Tenia por. Jo no era d’aquelles persones valentes que
afrontaven la guerra, que lluitaven amb fúria, no. Cada dia,
quan me n’anava a dormir, pensava: Pere, si algun dia tornes
a casa, seràs un veritable “campeón”. I és que jo temia molt
per a la meva vida.
Per a vostè, quin va ser el moment més dur que va viure
durant la guerra?
Per a mi el moment més dur de la guerra va ser el 15 de
desembre, al front de Terol. Quan jo era allà, va començar
a nevar, la temperatura era molt baixa, tant, que fins i tot es
va haver de crear un hospital a Conca, ja que hi havia molts
companys que tenien les orelles i els dits dels peus cremats
pel fred. Ho vaig passar molt malament, tot el que es trobava
al meu voltant cremava, però, tot i així, els 18 graus sota
zero no ens els treia ningú. Vaig passar molta por. Fins i tot,
vam arribar a unes temperatures mínimes de 22 graus sota
zero. Aquí jo ja exercia de soldat i va ser, realment, quan vaig
començar a viure la guerra.
Aquí, precisament, va ser on me’n vaig adonar del que era
la guerra. Hi va haver un dia, estant allà, que vaig voler saltar
des d’un petit turó, no em va passar res greu, com jo esperava,
sinó que només em vaig torçar una mica el peu, però això va ser
suficient perquè em portessin a la cuina, em curessin, i pogués
estar inactiu durant un temps. Va ser tota una sort. Hi va haver
un company d’armes que es va tirar un tret a la pròpia mà per
poder evitar sortir a lluitar; tanmateix, es va veure clarament
que ho va fer de maner voluntària i no es va lliurar de la lluita
i del patiment que regnava als carrers.
On s’allotjava durant la guerra? Ens podria explicar
alguna anècdota?
Els de la meva quinta ens allotjàvem a uns quarters, però
hi havia ciutats on havies de buscar lloc per passar la nit.
No era difícil, en demanar-los-ho no s’hi oposaven pas. Jo
mai no anava sol, sempre anava acompanyat del meu millor
amic. Recordo cases en les quals ens van acollir molt bé i amb
moltes comoditats al nostre servei. En una d’aquestes llars ens
van agafar molt d’amor, i tot i la seva escassa economia, ens
donaven tot el que tenien. Nosaltres, de tant en tant, agafàvem
recursos i aliments de la cuina dels quarters d’amagat i de
vegades els en donàvem a la gent dels pobles. Recordo, també,
una família que ens ho va donar tot. Aquesta família era tot
el que teníem, i per poca cosa que semblés, tot era massa.
Nosaltres no sabíem com demostrar-los com estàvem d’agraïts
que haguessin fet tot allò per nosaltres, i vaig aprofitar alguna
escapada que vaig fer més tard cap a Terrassa per dur-los
unes mitges de la fàbrica on jo havia exercit de filador fins
aleshores. Aquella família va estar molt contenta, ja que no
havien vist mai unes mitges així a Terol. Marxar d’aquella
casa va ser molt dur, ja que havia sorgit una bona amistat.
Fins i tot al xicot més menut se li va escapar alguna llàgrima.
Però nosaltres anàvem manats i era el que hi havia.
Avui en dia, el xicot, anomenat “Julito”, que en els seus
temps era petit, encara és a la mateixa vila, i l’hem visitat
alguna vegada. Fins i tot ha estat alcalde en aquest poble
mateix.
Parli’ns d’aquesta escapada cap a Terrassa.
Va ser un dia qualsevol de guerra, i vaig sentir que els
nostres superiors comentaven que hi havia massa soldats en
aquell moment a Terol i que farien una revisió mèdica completa
per a fer-ne fora alguns durant un temps. Quan em va tocar a
mi, el metge em va preguntar si tenia algun dolor, i li vaig dir
que sentia una petita molèstia a la cama esquerra. No s’ho va
pensar dos cops i em va enviar cap a l’hospital de València.
Un cop allà, em van fer estar en repòs, estirat sobre una llitera,
durant una setmana. Un dels meus companys d’habitació
em va dir que si deia que tenia un familiar allà, a València,
i els donava el nom d’un carrer, em donarien vuit dies més
de permís. Així ho vaig fer, i en donar-me l’alta, en comptes
d’anar a lluitar, vaig anar a Terrassa. Fins a Terrassa m’hi
va portar un camioner. Ell deia que faríem nit a Tarragona,
però li vaig suplicar que, pel que quedava, que arribéssim ja a
Terrassa. Finalment em va fer cas i a les cinc de la matinada
vam arribar a la ciutat. Un cop a Terrassa, vaig poder passar
una setmana amb la meva família.
A l’hora de tornar a Terol, la meva família deia que em
quedés amb ells, que jo no hi feia res allà lluitant, però no els
vaig fer cas, ja que temia que si ho feia em passés alguna cosa
pitjor. Així que vaig agafar les coses necessàries, una mica de
menjar i uns quants parells de mitges. Finalment vaig arribar a
Terol, on m’hi va portar un camioner que es dirigia cap allà.
Llavors, resultà que ja no em tenien apuntat a les llistes i
que si no m’hi hagués presentat, ningú no s’hauria adonat que
hi faltava, ja que em donaven per desaparegut. Encara que, un
cop allà, ja no vaig poder tornar.
Com recorda els moments en què va ser presoner, i en
què el van portar al Penal d’Ordunya?
Era dia 23 d’abril, estàvem en plena guerra a Terol,
i, de cop i volta, vam veure que ens començaven a envoltar
soldats, tinents, aviació... dels Nacionals. Tenia por. Sabia com
acabaria tot allò i vaig decidir entregar-me; vaig fer bé. Com
sempre, la sort em va acompanyar de nou, i el tinent va venir,
em va demanar el fusell i, sense gairebé tocar-me em va dir:
Desde hoy quedas prisionero de guerra. Dos soldats gallecs,
manats pel tinent, anaven portant els presoners cap a Aliaga
(Terol). Vam passar tota la nit al portal d’una casa, vigilats. A
mitja nit, va sortir una àvia de la casa i ens va donar un tros
de pa amb xocolata. Hi ha coses que, per insignificants que
semblin, en una guerra no s’obliden mai. L’endemà al matí ens
van dur fins a Santa Eulàlia de Terol, on vàrem passar la nit
a una presó del poble. El dia següent, a les 10h del matí, van
venir a buscar-nos uns camions, i, com sempre, quaranta per
vagó i un cafè per cadascun. Ens van portar cap a Saragossa,
i d’allà ens vam dirigir cap a un destí desconegut, passant per
Pamplona, i vam arribar, finalment, a les 3h de la matinada al
Penal d’Ordunya. Després ens van portar a una sala on vaig
passar la meva primera nit d’esclavitud. L’endemà al matí vaig
parlar amb uns egarencs sobre aquesta presó, que resultava
haver estat un antic seminari. La vida i la convivència allà,
com comprendreu, era molt dura. Es tractava d’un espai per
a 500 persones, i allà ens hi trobàvem 6.000 presos. Vaig
preguntar a un company com es podia sortir d’aquell lloc i
d’aquella situació, ell em va contestar que ho tenia difícil, i em
va mostrar tot el que havia de fer. Tot allò era impossible!!
17