Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

32
fora i t’ho munten: aquest número és així, aquí tu vens d’allà,...
I dintre d’això sí que crees una mica, però no és una creació
molt personal. És molt “això és la postal, i així vull que quedi”.
Dintre del que està estipulat que haig de fer, jo com a actriu
haig de buscar per què ho faig.
Has fet doblatge i televisió. T’ho prens com una experiència
més o com alguna cosa que t’agradaria seguir fent?
Jo de doblatge només he fet el de El Fantasma de la Ópera,
que era doblar-ho cantant. Tenia pocs diàlegs. Em sap molt de
greu aquesta pel·lícula perquè el disc va quedar molt bé, però
el doblatge és horrible. Jo, quan la vaig veure, em vaig voler
morir, perquè jo no recordava haver-ho fet tan descordinat. Fer
doblatge és molt difícil, si no tens experiència i no has estudiat
t’han d’ajudar molt. I això es va fer molt ràpid, la vaig gravar
tota la pel·lícula en dos dies entre Londres i Madrid. El que sí
que m’encantaria és fer doblatge de les pel·lícules de Disney o
coses així, sempre ha sigut un somni de petita. Però no ho tinc
com a meta, si em surt guai i si no res.
I respecte a la televisió, doncs, he fet alguns episodis i m’ha
agradat molt. I ara, quan torni a Madrid, em concentraré a fer
televisió, em ve de gust i vull canviar una mica. A part que no
he tingut mai temps, ja que sempre he estat fent teatre, i és una
cosa difícil de compaginar.
Com vas arribar al món del teatre musical?
Quan tenia dotze anys vaig anar a veure un musical, l’Starlight
Express de l’Andrew Lloyd Webber. I em vaig quedar totalment
al·lucinada. Després d’això vaig començar a fer dansa.
Després d’un any li vaig dir a la meva mare que ho volia fer
professionalment, ella em va dir que ja ho sabia (riu). I vaig
venir a l’Institut del Teatre a fer dansa i hi vaig estar un any.
L’any següent vaig començar a fer teatre musical a l’escola
Memory de Barcelona i hi vaig estar dos anys, però vaig anar
a Alemanya per poder estudiar la carrera de teatre musical. La
carrera titulada, que aquí no hi era. I vaig estar fent El Geperut
de Notre Dame a Berlín.
Què significa l’èxit per a tu?
L’èxit? Per a mi significa treballar en el que jo vulgui, on
m’ho passi bé... Poder seguir treballant i vivint del que estic
fent. Treballar en alguna cosa que t’ompli jo crec que ja és un
èxit per a mi.
Com et compararies professionalment fa uns anys amb
ara?
Uf! Quan jo vaig començar era molt inconscient; no sabia
gaire el què feia. Però amb el pas dels anys, quan portes més
temps en aquest món vas agafant més costums, més maníes
tontes. A més jo tinc memòria d’elefant per les coses dolentes
que em passen a l’escenari, per exemple si se me’n va la veu, o
m’oblido d’una paraula... Però això es supera i amb el temps
s’oblida. Ara ja ho analitzo més, les condicions de les ofertes
que reps. Es perd una mica la il·lusió d’anar a cegues, de llançar-te...I
això m’està costant una mica, perquè jo hagués anat
a Xina per treballar en un musical.
Com es reben les bones i les males crítiques?
Doncs... això és difícil, eh? Jo intento no donar-hi tant de
pes....
Però, per exemple: una mala crítica t’arruïna el dia o
t’anima a seguir treballant...
Jo crec que et pot més quan saps que et falten coses d’aquell
personatge, això m’afectaria més. Però quan estic convençuda,
ja poden dir el que vulguin. A mi el que em feia més por era el
català. No sóc catalana i m’ho he currat molt, m’han posat una
professora de dicció, cada dia feia una hora,...És molt difícil que
no es noti l’accent. Tenia molta por que em critiquessin això,
i no han dit res. I amb això ja em donava per satisfeta. Jo sóc
d’Alemanya i m’he criat amb dues llengües, i el següent idioma
ja és més fàcil. I suposo que les llengües se’m donen millor que
les matemàtiques! (Riu)
El teu primer musical va ser The Rocky Horror Show a
Barcelona dirigida per Reguant, com va ser aquella experiència?
A Rocky? Uf, allò va ser inconscient total. Jo tenia setze
anys, estava estudiant al Memory i a les dues últimes setmanes
del musical vaig entrar perquè una ballarina se’n va anar.
M’ho vaig passar tan bé! Fèiem de coristes, però al principi
fèiem d’acomodadores interectuant amb el públic. Els hi fèiem
bromes, els col·locàvem als seients que no eren, pujàvem sobre
les cadires, fèiem de tot allà. Va venir la meva mare i no em va
reconèixer! Va ser una bogeria, i m’ho vaig passar super bé.
M’agradaria fer alguna cosa així, és molt divertit fer el “loco”
per allà a l’escenari. I després de fer papers de “niña buena”
i tal, i dramàtics...
Creus que els musicals han perdut categoria? Que ara
de cop gent molt jove sense experiència entren a fer un
musical?
Això tampoc passa molt, no? A High School Musical sí, perquè
volien una companyia super jove. Està molt bé que siguin
joves, però hi ha d’haver barreja. Però la gent que agafen és
gent que ha estudiat, ha treballat. I la gent que diu: em presento
al càsting, m’agrada cantar,... Aquesta gent no aguanta
fer vuit funcions setmanals no aguanta. Impossible. Si agafen
a algú molt jove, que segueixi estudiant i que s’ho agafi com
una experiència més.
Quan et van proposar fer Aloma ja t’havies llegit el
llibre?
Doncs no. Això m’ho va dir el Bozzo fa uns tres anys quan
estavem amb Mar y Cielo a Madrid. Em vaig llegir el llibre, i
la veritat és que a la primera vegada em va agradar però em
va quedar una mica amb el final.. .com dient: I ara què? Què?
Ho vaig deixar una mica apartat, i quan el Bozzo em va trucar
per dir-m’ho vuit mesos abans de començar els assajos em
vaig tornar a llegir el llibre i em va encantar. És un llibre per
llegir-lo més d’una vegada. M’agrada molt el final de l’obra,
que és menys interrogant.
Què et queda per fer?
Uuuf! Espero que molt! No penso mai: d’aquí a cinc anys vull
haver fet allò...Jo vaig passet per passet. I el què vull fer ara és
televisó, treballaré molt per això i després el que vingui. No em
vull posar una meta, però espero poder seguir treballant.
Agraïments: Gràcies a la Julia per dedicar-nos part del seu
temps, va ser una estona molt agradable. Gràcies i molta sort!
I a l’Alba, per acompanyar-me i donar-me la seva opinió.