Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

34
LLENGÜES PRESONERES
1r premi de narració
Àlex Martin (2n Batxillerat)
Il·lustració de Mario Montes (1r Batxillerat)
2n premi d’il·lustració
De reüll miro a cantó i cantó del carrer. Res. Camí lliure.
Avanço ràpidament pel fosc carrer sostenint fort contra el meu pit
el voluminós paquet, potser l’objecte més important que queda
a la ciutat enrunada. Només una cosa és més important que el
contingut d’aquest embalatge: la meva vida. I ambdues
coses podien ser destruïdes en qualsevol moment.
Som objectiu número u per l’exèrcit kord; ell per ser l’únic
llibre salvat de la crema de la biblioteca díndia i jo per ser l’últim
parlant de dindi en llibertat. Feia anys que La Guerra durava, i
els kords n’eren molt conscients: només exterminant la llengua
podien eliminar un poble per sempre més. Era una tasca cruel i
àrdua, però efectiva. Ja feia anys que havien desaparegut completament
els frup, els gowd, els himn i els wol, i als pock, als
dret i als dindis no ens queda gaire temps. Sempre el procés és
el mateix, els soldats entren a foc i espasa a la ciutat matant a
tothom que no es rendeixi. Els que claudiquen son empresonats
i emmudits per sempre, i tot document escrit cremat. Els pocs
que sabem escriure tenim reservat un destí pitjor, ja que només
podem escollir la mort o l’esclavitud a la capital de Kordia, fent
feina burocràtica. Perdut en aquestes cabòries no he vist un esvoranc
i sense poder-ho evitar he perdut completament l’equilibri
i he caigut estrepitosament fent un enorme terrabastall. Merda.
M’incorporo i corro desesperadament mentre mitja dotzena de
soldats em comencen a perseguir des de l’arcada del Parlament.
El llibre pesa molt i jo porto vint-i-tres dies malvivint entre les
runes, o sigui que la cursa és breu.
Des de la finestreta del furgó veig com les últimes paraules
escrites en dindi moren entre les flames i no puc menys que
pensar en el futur del meu poble, en l’agonia d’aquells que
emmudits, veuran impotents com tot allò en què sempre havien
cregut, tot allò que entre tots hem construït, mor a poc a poc,
davant els seus ulls, entre les seves mans. Incapaços d’oposars’hi
els seus fills seran educats en kord i creixeran kords, i els
seus pares no podran fer res més que plorar mentre muts resen
clemència a un déu moribund. Díndia morirà, però el pitjor de
tot és que amb ella arrossegarà la nostra ànima. Tots els valors,
tota la cultura, tota la identitat. Mort. Tot. Els pobres desgraciats
als qui encara queden deu, vint, trenta anys de silenciosa agonia
no seran més que carcasses, carcasses silencioses privades de
la seva llengua, la seva identitat, condemnats a morir en l’oblit
d’un poble inexistent, últims estrips d’un fantasma, una quimera
mai més recordada. I ploro, ploro llàgrimes seques, seques pel
foc, pel dolor, pel brutal assassinat produït. I inevitablement em
sento sol. Sol, aquí, en els últims minuts de la meva vida, conscient
d’una mort molt propera i conscient de ser l’últim, l’última
ànima de tan antic poble. Segles i segles d’història posats sobre
les meves espatlles. I la mort al meu costat.
La freda porta a la mort fereix ja la delicada pell del meu
coll i mil paraules punyen per sortir. Cada paraula del nostre
diccionari, desesperada i coneixedora del seu destí força l’ultima
sortida, però els meus llavis, col·lapsats per la força del meu esperit
buscant una porta de fugida, només son capaços d’entredir,
amb l’últim esforç d’un organisme ja moribund, dues úniques
paraules: quina llàstima...