Vaixell de paper XX PDF - Escola TECNOS

16
ENTREVISTA A PERE TORRAS PI
La història d’un lluitador
Premi d’entrevista
Carla Molina i Alba Molina (2n ESO)
L’entrevista l’hem realitzada a un bon home conegut pel
nom de Pere Torras Pi, que va ésser present en els moments
més durs de la Guerra Civil Espanyola, tant com en els menys
durs; ja que, com deia ell diu: “No hi ha bons moments en una
guerra.”
Pere Torras Pi va néixer el 13 d’agost de l’any 1915 a
Matadepera, on va viure la seva infància al costat de la seva
família més pròxima. Als catorze anys va començar a treballar
en una fàbrica tèxtil de Terrassa, que estava situada a l’actual
Plaça Nova. Al començar la guerra, ell ja residia a Terrassa
amb els seus pares i el seu germà, que van resultar de gran
suport en aquells temps. Al principi del període de guerra, no
va haver d’exercir com a soldat ja que no donava l’estatura,
però a mesura que van anar passant els dies el van necessitar
com a soldat al front de Terol. Allà, va viure diverses vivències
i moments importants que han estat presents durant tota la seva
vida i que li han servit de lliçó fins avui. També va passar uns
mesos tancat a “El Escorial”, on va tenir temps de reflexionar
sobre la seva vida. Prèviament, també es va trobar empresonat
al camp de concentració d’Ordunya, situat a Biscaia. Al
finalitzar la Guerra Civil va haver d’anar a acabar els serveis
militars, ja que als de la seva quinta encara els quedaven dos
anys. Després, amb la Segona Guerra Mundial, ell no s’hi va
sentir gaire involucrat, ja que en viure a Espanya, on acabava
d’haver-hi la Guerra Civil Espanyola, Franco no s’hi va voler
implicar gaire. Durant el govern de Franco es va sentir privat
en tots els sentits. Al 1975, en morir aquest, va intentar donar
un gir a la seva vida per tal de poder viure millor.
Ell, actualment, té noranta-tres anys i és un home que esta
orgullós de tot el que ha fet. És una persona que està interessada
per tot el que succeeix al seu voltant, i cada dia llegeix el
diari i s’informa. Té diverses aficions, entre elles el futbol, ja
que va ser secretari de l’equip de futbol del Terrassa durant
uns quants anys, combinant-ho amb els anys que va estar a
l’Oficina de Reclutament i Atencions Militars de l’Ajuntament
de Terrassa.
Ell es considera un home molt afortunat i amb molta sort,
màxima sort. Aquesta és la seva frase predilecta. En Pere ha
viscut tot això i molt més fins als nostres dies, i en aquesta
entrevista hem intentat plasmar amb detall totes les seves
vivències amb sentiment i realitat per mostrar la part més dura
i sincera de la Guerra Civil Espanyola.
Com recorda la seva infància?
Vaig tenir una infància feliç encara que marcada per la
pobresa d’aquells temps. Quan a casa nostra “hi havia una
costella sobre la taula” sempre l’havies de compartir amb el
teu germà, ja que l’economia no donava per més. Era dur, sí,
però era el que hi havia i no ho qüestionàvem mai. L’aliment de
llavors era molt més natural, i molt més bo! En anar creixent
em sentia feliç de poder tenir una família i una llar calenta, em
sentia afortunat. No érem de les famílies que passàvem gana ja
que teníem una tenda de carn a la plaça de poble que, en molts
casos, ens evitava haver de passar fam. Quan vaig arribar a
l’edat dels catorze em va tocar anar a treballar a una fàbrica
tèxtil de Terrassa, anomenada Vitges, on confeccionàvem
mitges. Allà, treballàvem dotze hores diàries. Finalment, els
meus pares, el meu germà i jo ens vam traslladar a Terrassa
ja que el problema de tenir la feina aquí i viure allà es va anar
complicant. Encara que nosaltres ens vam traslladar, els meus
avis es van quedar a viure a Matadepera i de tant en tant els
anàvem a visitar. Els meus avis tenien por que esclatés una
guerra ja que llavors ja hi havia molts problemes. Jo sempre
els deia que no patissin, que fins que jo no tingués vint anys no
esclataria la guerra, ja que veia aquesta edat molt llunyana, i,
sorprenentment, així va ser!
Quan va saber vostè de l’existència de la guerra? Què
va pensar que passaria llavors?
Jo, com ja he dit, tenia vint anys quan vaig saber de
l’existència de la guerra; era l’any 1936, i per aquelles
dates estava a punt de celebrar el meu 21è aniversari. Era el
dia dinou de juliol, i jo em trobava fora de casa, practicant
balls de carrers, com cada dissabte, concretament al carrer
Doctor Ullés, amb alguns amics i gent de Terrassa que també
hi participaven. Allà, mentre tocava una banda de jazz, vaig
sentir gent que deia que si els problemes a Barcelona s’havien
complicat, que si hi havia escàndols als quarters... Jo, al
principi, no vaig fer gaire cas d’aquests comentaris, ja que
jo no sabia ben bé què era la guerra i pensava que eren coses
que els passaven als altres i no pas a mi. Creia que aquests
problemes eren qüestió d’unes poques setmanes i que després
tot acabaria, però no va ser així.
En començar la guerra, vostè a què es dedicava?
Al principi de la guerra vaig tenir sort, ja que no era la
persona adequada per ser soldat. Em van fer les proves
rutinàries que li feien a tothom que fos home i que estigués
entre els límits d’edat acordats. Després d’una extensa
revisió em van declarar “útil para servicios auxiliares”. Jo,
com a auxiliar, no feia res important, simplement m’havia de
presentar cada matí de tots els dies de l’any a aquella plaça
de Barcelona, i quan passaven llista i deien el meu nom havia
de ser-hi present, ja que si no vindrien a buscar-me a casa
meva. Aquells mesos de la guerra van ser avorrits, però, com a
mínim, encara em sentia força segur.
Per què no podia ser soldat?
Jo no podia ser soldat perquè no donava la talla. L’estatura
mínima per a ser soldat era de 1,55 metres, i gràcies a la meva
poca alçada i a la lleugera coixesa que patia, que em va ser
útil en aquells moments, només mesurava 1,54 metres. Va ser
per poc que vaig lliurar-me de ser soldat, però, com a mínim,
va valer. Encara que, en passar els mesos, l’exèrcit es va veure
mancat de personal i em va tocar anar a fer de soldat, al costat