12 ciutat. Mentre els meus ajudants i jo preparàvem el dinar, uns quants membres <strong>de</strong>l grup, juntament amb en Fiodor, han anat fins al centre <strong>de</strong> la ciutat per intentar vendre un parell <strong>de</strong> cavalls joves i intercanviar algunes merca<strong>de</strong>ries. Com que no han pogut vendre els cavalls han <strong>de</strong>cidit que dormiríem a la ciutat i ho intentarien al matí següent. Ens hem <strong>de</strong>spertat a mitja nit amb el soroll d’una espècie <strong>de</strong> música molt estri<strong>de</strong>nt i sorollosa. Un circ ha acampat al nostre costat. La Valya, en Timosha, en Kostya i jo hem <strong>de</strong>cidit anar a investigar què hi passava perquè, a part <strong>de</strong> música, se sentien una espècie <strong>de</strong> crits, com si algú estigués ferit o hagués pres mal. Havia vist algun circ anteriorment durant els viatges amb la tribu, i sempre em quedava embadalit veient el acròbates, els domadors d’animals i els trapezistes. Però el que més m’impressionaven eren els mags. Darrere una carpa vermella hem <strong>de</strong>scobert, en una gàbia, un ós ferit d’una pota que es queixava contínuament. Hem acordat que l’en<strong>de</strong>mà aniríem a parlar amb ells per a oferir-los la nostra ajuda. Tot i que no hem dormit massa bé, hem anat a veure els nostres veïns. No hi ha ningú, però a l’altra banda <strong>de</strong>l bosc es veu un grup <strong>de</strong> gent que s’acosta. Esperem que arribin i en Timosha, que per sort coneix la seva llengua, els diu si necessiten ajuda. Ens contesten que si coneixem algun veterinari o metge. Els diu que la Valya sap cuidar cavalls i han <strong>de</strong>cidit que els ajudaria i s’encarregaria <strong>de</strong> cuidar l’ós els dies que estiguéssim allí a canvi que ens convi<strong>de</strong>ssin a tots a veure la funció. L’ós s’havia ferit una pota en baixar <strong>de</strong>l carruatge on era transportat feia uns dies. Sobre la neu, lligat <strong>de</strong> l’altra pota amb una ca<strong>de</strong>na <strong>de</strong> ferro, feia molta pena. Ells, per calmar l’animal i que pogués <strong>de</strong>scansar una mica, li donaven un licor fet d’herbes, molt fort, que el <strong>de</strong>ixava mig endormiscat. La pota està bastant malament, segons la Valya s’ha infectat la ferida i encara que no és gaire gran, és profunda. Han passat vint-i-quatre hores i sembla que l’ós no millora, la Valya ha dit que si <strong>de</strong>mà encara no ha millorat es morirà. Però com que la Valya sempre té solucions per a tot, avui a la tarda provarà <strong>de</strong> fer-li un remei casolà que li <strong>de</strong>sinfectarà la pota i li embenarà perquè se li cicatritzi bé. Hem sopat amb ells i ens han ensenyat camins nous, rutes i hem intercanviat arròs i pasta per carn seca i ens convi<strong>de</strong>n, l’en<strong>de</strong>mà, a veure la funció perquè ja és l’últim dia que dormim aquí. Durant la nit, la pota s’ha d’haver cicatritzat, i nosaltres estem impacients per saber si l’ós podrà o no podrà fer l’espectacle. Ara la Valya ha anat a treure la bena a l’ós i es queda sorpresa perquè gràcies a la poció que li havia fet beure el dia anterior l’ós s’havia adormit i se li havia cicatritzat la ferida. Ha estat molt divertit veure l’espectacle amb pallassos que es tiraven pastissos, trapezistes que feien tota mena d’acrobàcies, els mags, que feien <strong>de</strong>saparèixer persones i sobretot per l’ós, que era un animal molt afectuós; el seu domador ens va <strong>de</strong>dicar un número per donar-nos les gràcies per tot el que havíem fet per ells. Quan va acabar la funció ens vam haver <strong>de</strong> dir adéu perquè amb la cura <strong>de</strong> l’ós el camí se’ns havia fet més llarg <strong>de</strong>l compte. Seguim el camí marcat sense saber què farem i on dormirem <strong>de</strong>mà... però segur que algun dia d’aquests ens tornarem a trobar alguna altra aventura pel camí. HI HAURÀ UNA NIT Mariona Jordan (2n ESO) Il·lustració <strong>de</strong> David Gorriz (3r ESO) 1r premi d’il·lustració Obriré els ulls, no veuré res. Tot negre. Nit <strong>de</strong> pluja silenciosa. Les suaus gotes d’aigua mullaran, com cada nit, els alts edificis <strong>de</strong> la ciutat. Ningú al carrer, no pas per por <strong>de</strong> mullar-se, ningú no tindrà por, tampoc no estimarà ni odiarà. M’aixecaré <strong>de</strong>l llit ferro, incòmo<strong>de</strong>, recorreré les fosques estances <strong>de</strong>l pis on viuré, el pis cent quatre d’un <strong>de</strong>ls edificis més baixos <strong>de</strong> la immensa ciutat que cobrirà tota o gairebé tota la superfície mundial. Tan sols tres passes i arribaré al passadís, curt, estret. Els llums s’encendran automàticament en percebre la meva presència, s’adonaran que estic cansada i només emetran una dèbil resplendor. Pura rutina. En el pis no hi haurà portes, no les necessitaré pas, viuré sola, com tothom. Entraré al menjador i, com sempre, m’hi trobaré el sofà convidant-me a seure, la gran pantalla <strong>de</strong> la televisió esperant que li or<strong>de</strong>ni verbalment que s’engegui i la pantalla tàctil <strong>de</strong> servei preguntant-me si necessito alguna cosa. Pura rutina. Però, com sempre, no faré res <strong>de</strong> tot això. M’estiraré al terra cobert d’un metall incolor, amb el malestar permanent <strong>de</strong> no notar-lo ni fred ni calent. Passaran minuts, una eternitat. M’aixecaré, adonant-me que passaran pocs minuts <strong>de</strong> l’hora que hauré <strong>de</strong> començar a treballar i m’asseuré davant l’ordinador. Enviant ordres mentals faré moure un aparell que estarà en un altre planeta, explorant. Pura rutina. En els últims cinquanta anys, els humans hauran “colonitzat” poc menys <strong>de</strong> 300.300 planetes, estrelles i altres cossos astronòmics impossibles <strong>de</strong> concebre a les nostres ments. Jo seré <strong>de</strong>l parer que no serveix <strong>de</strong> res. Durant totes aquestes expedicions, no haurem trobat vida enlloc, encara, diran. Però la veritat és que haurem oblidat què és la vida. Inesperadament, un estrany ésser se’m col·locarà sobre la mà. Diminut. Semblant als helicòpters <strong>de</strong> més <strong>de</strong> tres-cents anys enrere. Membranes translúci<strong>de</strong>s substituint les tosques hèlices d’aquells aparells quasi prehistòrics. Ulls, o això em semblaran, grans i vermellosos. Potes primes i negres. Això ja no serà pura rutina. El <strong>de</strong>sconegut ésser, innocentment, voletejarà al meu voltant, mentre jo, l’observaré, fascinada. No em preguntaré pas com hi ha entrat, en el meu pis, l’animal. No m’interessarà. A poc a poc, dins el meu cap, milers <strong>de</strong> records cobraran forma, milers <strong>de</strong> milions d’imatges, sensacions i, sobretot, preguntes, que <strong>de</strong>s d’aleshores necessitaria respondre. L’animal, sense adonar-se <strong>de</strong>l remolí <strong>de</strong> pensaments que s’haurà creat al meu cap brunzirà fins a col·locar-se en una <strong>de</strong> les parets <strong>de</strong> vidre <strong>de</strong> l’estança. Miraré a l’exterior. No hi veuré res. Tan sols edificis, <strong>de</strong> colors que voldran imitar falsament els <strong>de</strong>ls arbres i animals que havia vist en aquells records que no podien ser meus.
13