Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

joan buades crespí
intercensals del XX, s’explica per les abans esmentades crisis que incidiren negativament
sobre l’economia de Mallorca en aquest període, les quals provocaren que la pressió demogràfica
sobre el territori insular s’hagués d’alliberar mitjançant la canalització de l’excedent
humà cap a ultramar 13 .
L’emigració massiva d’aquest decenni crític va tenir com a protagonistes als pagesos i jornalers
de la Part Forana, sobretot dels municipis de Manacor, Felanitx i Pollença que sumaren
conjuntament un balanç migratori negatiu de 10.327 persones, quantitat que representava el
48’2% del total perdut per la ruralia mallorquina 14 .
Els termes municipals de Manacor i Pollença encetaren la seva onada emigratòria a
Amèrica arran de la crisi agrària de 1889, mentre que els habitants de Felanitx participaren en
un nombre més reduït d’aquest primer èxode, ja que la majoria dels pagesos felanitxers, arruinats
per la desfeta de les seves vinyes per la fil·loxera, marxaren a partir de la propagació de
la plaga al municipi, esdevinguda l’any 1892, escollint com a destinació per emigrar, Algèria 15 .
Pel que fa als dos municipis que capitalitzaren una bona part de l’allau emigratòria de
1889, Manacor i Pollença, presenten una trajectòria demogràfica dissemblant a la dècada intercensal
anterior al decenni crític. Manacor va experimentar un espectacular augment de població
entre 1877 i 1887, passant dels 14.929 habitants a 19.635, amb un saldo migratori positiu de
2.797 persones 16 . Era el més elevat de Mallorca i donava a entendre la immillorable salut econòmica
de la contrada, amb un aparell productiu que oferia feina a un bon nombre d’immigrants
procedents dels municipis veïns. Entre 1888 i 1897 la situació es va invertir dràsticament
i els 19.635 habitants de 1887 es reduïren a 11.579, el 1897. L’acusat descens de la població absoluta
es correspon amb un balanç migratori negatiu de 7.068 persones, el més alt de tots els
municipis de Mallorca i molt allunyat dels 1.762 del terme de Felanitx, que ocupava el segon
lloc 17 . En només vint anys, Manacor va passar de ser el municipi de l’illa que més immigrants
havia acollit al que va generar més emigrants cap a l’exterior. Les raons de la profunda crisi
demogràfica que va patir el terme s’entenen pels dos milers llargs d’habitants que va perdre a
causa de la segregació de Sant Llorenç el 1892, però sobretot pels efectes de la crisi agrària de
1889 i de la destrucció de les vinyes per la fil·loxera apareguda el 1893. Aquests fenómens originaren
que les activitats agrícoles que havien assimilat la superpoblació de la ruralia manacorina
entrassin en recessió i provocassin l’emigració a ultramar de nombrosos manacorins.
Pollença també va registrar un increment de població entre 1877 i 1887, de 8.547 habitants
es va passar a 9.072, però al contrari que Manacor que en aquest període va rebre immigrants,
presentava un saldo migratori negatiu de 712 efectius 18 , la qual cosa ens indica la existència
d’un corrent emigratori que s’adreçava bàsicament al terme d’Alcúdia 19 . A la següent fase intercensal,
tancada el 1897, va perdre en xifres absolutes un total de 874 habitants, amb un balanç
13 Cal tenir en compte que el reclutament de soldats per a les guerres colonials va incrementar encara més el saldo negatiu d’aquest
decenni.
14 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): La dinámica de la población de las Islas Baleares en el último tercio del siglo XIX (1878-1900),
dins “Trabajos de Geografía” núm 38. Departament de Ciències de la Terra. UIB, Palma.
15 BARCELÓ PONS, Bartomeu (1961): La vida económica de Mallorca en el siglo XIX, dins “Boletín de la Cámara de Comercio,
Industria y Navegación de Palma de Mallorca”, núm. 632. Palma.
16 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): op. cit., nota 14.
17 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): op. cit., nota 14.
18 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): op. cit., nota 14.
19 Arxiu Municipal de Pollença. Correspondència núm. 2247. 18 juny 1888.
22
1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile
El pont romà de Pollença (Gaston Vuillier: Les Illes Oubliées. Les Baleares, la Corse i la Sardagne. París 1893)
migratori negatiu de 1.497 habitants, dels quals un notable percentatge marxaren del poble al
llarg d’un mateix any: 1889.
La crisi de 1889: Misèria generalitzada del camp mallorquí i pressió fiscal.
A finals dels vuitanta la ruralia mallorquina es trobava superpoblada a causa de l’elevat
saldo vegetatiu acumulat entre 1860 i 1887. En els darrers mesos de 1888 i l’any següent, es
va estendre per la Part Forana una greu crisi agrària com a conseqüència de les males collites
persistents, la distribució desigual de la terra, la disminució dels salaris agrícoles i l’aparició
de l’epizoòtia que va delmar el ramat porcí. La crisi va ocasionar la desaparició de llocs
de treball i el descens dels jornals agrícoles a causa de la sobreabundància de mà d’obra,
repercutint sobre la manca de mitjans de subsistència entre la classe jornalera. La nova situació
va dibuixar un quadre de misèria generalitzada del camp mallorquí que va incidir sobre el
col·lectiu de jornalers i petits propietaris agrícoles, la qual encara es va veure més agreujada
per culpa dels impostos abusius que es veien obligats a pagar. Davant aquesta perspectiva,
l’única solució que es podien plantejar molts habitants de la pagesia mallorquina era emigrar.
Les fonts consultades assenyalen la crisi de subsistències que patia la classe jornalera com un
dels factors desencadenants d’aquest primer gran corrent emigratori transoceànic. A partir de la primavera
de 1889 l’Ajuntament de Pollença va començar a formular repetidament aquesta problemàtica
a les seves sessions. A l’acta del plenari celebrat el 31 de març de 1889 es recollia la següent
iniciativa proposada per Guillem Cifre de Colonya, aleshores, regidor del consistori pollencí:
23