Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

joan buades crespí
Sota aquesta perspectiva es pot situar l’emigració cap a Amèrica del sud l’any 1889 d’un reduït
contingent d’habitants de Mallorca que no dubtaren en abandonar l’illa impulsats per aquest
desitjos. A l’inici de l’estiu, una vegada obert el flux de manacorins cap a l’Argentina, el corresponsal
del Diario de Palma a Manacor incloïa aquest motiu com una de les seves causes, argumentant:
“... por no ser únicamente la falta de trabajo y los medios de subsistencia la causa
única de pasar a la República Argentina; la ambición, la creencia de que dentro de cuatro o
cinco años podrán regresar con una aunque módica, para ellos regular fortuna, ha despertado
esta corriente de emigración sugerida por persuasiones interesadas, de consecuencias más
funestas que la epidemia,..” 34 .
Un dels diaris de Palma que es va mostrar més crític amb el fenomen de l’emigració, La
Almudaina, editorialitzava en el mes de juliol sobre els seus mòbils i juntament amb la fam i
l’excesiva tributació, valorava el desig de fortuna d’alguns emigrants:
30
“... Sean sus móviles la ambición o simplemente la miseria a todo
puede buscarse oportuno remedio. No cabe ocultar que en muchos emigrantes
prevalece el espíritu de aventura excitado por el ejemplo de fortunas rápidas y
deslumbradoras. Solo habla la fama de los que vencen, mientras que los que
perecieron en la impotencia y en la desesperación, los sepulta el olvido. Bastan
en cada pueblo dos o tres enriquecidos, para que se establezca la regla general
y no se recuerde el oscuro martirilogio de mil y mil víctimas de una obsesión
funesta. Mas, aún que sea de este modo, es necesario reconocer que el contingente
principal y casi único lo apronta la necesidad, el hambre. Veánse sino
las quejas que ha publicado la mayoría de la prensa instigada por sus corresponsales
y por personas conocedoras de cada localidad y de las clases obreras.
Díganlo también los motines que hemos tenido que presenciar últimamente en
Manacor, Pollensa y otros pueblos contra la nueva tributación de consumos;
díganlo las conversaciones de trabajadores demacrados, que con católica resignación
al despedirse sobre el muelle, cuentan a quien quiera oírlos, sus infortunios
y sus penalidades...” 35
Les xarxes de reclutament. Els agents d’emigració
L’Ajuntamente de Pollença en una carta datada el juny de 1888, a la qual expressava a les
autoritats de la província la situació de carestia del municipi i de l’inici d’un corrent emigratori
cap a Amèrica del sud, afirmava que aquest “sería mayor si los que quieren emigrar contasen
con los recursos necesarios. Pero, si algún día, alguna compañía abona el pasaje serán
muchas las famílias enteras que aprovecharán la ocasión” 36 . Aquest raonament feia referència
al dilema en què es trobaven nombrosos mallorquins en aquest temps de crisi: desitjaven emigrar
però la impossibilitat, a causa de la seva precarietat económica, de finançar el viatge els
impedia realitzar el projecte. Entre les darreries de 1888 i els primers mesos de 1890, un fac-
34 Diario de Palma, 3 juliol 1889
35 La Almudaina, 21 juliol 1889
36 Correspondència núm. 2247, 18 juny 1888. Arxiu Municipal de Pollença.
1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile
tor extern es va constituir en l’element clau per solucionar el seu problema: el foment de la
immigració impulsat pels governs de les repúbliques d’Argentina i Xile mitjançant la concesió
de passatges subsidiats a través dels seus consolats i d’agents d’emigració. La labor de captació
realitzada sobretot pels agents anomenats ganxos, a distins municipis de la Part Forana
es va convertir en el factor d’atracció que va actuar com a catalitzador de l’èxode massiu registrat
en els mesos d’estiu i tardor de 1889.
El pla d’acolliment d’immigrants europeus obeïa a la política poblacionista dissenyada
pels governs dels dos països veïns del con sud d’Amèrica. La Constitució argentina de 1853
recollia en alguns dels seus articles l’aspiració de poblar el territori amb immigrants, oferintlos
tot una sèrie de drets civils i avantatges econòmics. Posteriorment, el 19 d’ocubre de 1876,
el govern argentí va promulgar la Ley de Inmigración y Colonización amb la finalitat de crear
una estructura operativa per gestionar la política immigratòria. Una de les disposicions que
incorporava la llei va conduir a la creació del Departamento General de Inmigración i a l’obertura
d’agències d’informació a alguns estats europeus que tenien com a objectiu: “desarrollar
una continua propaganda, proporcionar gratuitamente información a los interesados, certificar
sobre la conducta y aptitud industrial de los inmigrantes, intervenir en los contratos de
transporte y, en algunos casos, pagar sus pasajes.” 37
El 1883 durant la presidència del general Julio Argentino Roca, el poder executiu va proposar
anticipar el pagament del viatge als emigrants, essent rebutjada la iniciativa pel
Congrés. L’any 1886, Miguel Juárez Celman va succeir Roca en el càrrec de president de la
República Argentina. Conegut com el presidente de la inmigración, Juárez va aconseguir
implantar el sistema de passatges subsidiats 38 , que es va aplicar al llarg del bienni 1888-1889.
Per donar a conèixer la disposició presa pel govern argentí i facilitar la distribució dels passatges
entre els interessats a emigrar a l’Argentina, es va intensificar de manera considerable
pel continent europeu l’activitat dels consolats, de les agències d’informació i dels agents d’emigració.
El 1889, el Departamento General de Inmigración va lliurar als seus representants a
Europa 100.000 passatges subsidiats, dels quals 52.000 es distribuïren per l’Estat espanyol 39 .
Aquest fet va propiciar que durant l’esmentat any es registràs a l’Argentina el major nombre
d’arribades de ciutadans procedents de l’Estat espanyol de tot el segle XIX, comptabilitzantse
un total de 71.151 entrades, xifra molt superior a les 25.407 de l’any anterior 40 .
La República de Xile, a causa de la seva situació geogràfica allunyada de les rutes atlàntiques
i del fet d’ésser veí d’un extens país colonitzador com era l’Argentina, mai no va acollir
un considerable corrent immigratori procedent de l’Estat espanyol. Entre 1882 i 1910 no arribaren
a cinquanta mil els ciutadants originaris de l’esmentat Estat que s’establiren al país
andí 41 , és a dir, uns vint mil menys que els que s’adreçaren a l’Argentina només el 1889.
37 Article 3 de la Ley de Inmigración y Colonización.
38 S’entè per emigració subsidiada la que ve generada pel finançament del viatge a càrrec de contractistes públics o privats i
que obliga a l’emigrant a un determinat tipus, lloc i període de treball, per amortitzar el deute adquirit amb el contractista.
VÁZQUEZ, Alejandro (1992): Factores de expulsión en las regiones de procedencia, dins “Historia General de la emigración
española a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL, Madrid.
39 ESTRADA, Baldomero (1992): Factores de atracción por países de destino, dins “Historia General de la emigración española
a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL, Madrid.
40 SÁNCHEZ ALONSO, Blanca (1988): La emigración española a la Argentina 1880-1930, dins “Españoles hacia América. La
emigración en masa 1880-1930”. Alianza Editorial, Madrid.
41 GONZÁLEZ, Elda (1992): La llegada, dins “Historia general de la emigración española a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL,
Madrid.
31