Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

joan buades crespí
82
“Pollensa, Alaró, Manacor, San Lorenzo, comarcas cuya frondosa vegetación
encubre con apariencias de fecundidad una tierra que no alcanza el sustento
de todos sus hijos, sienten ya los efectos de la soledad y el abandono. En
el interior de las villas, muéstranse desiertas muchas de sus calles. Centenares
de casas están vacías sin encontrar inquilino que ni aún de balde las ocupe. En
las plazas públicas se amontonan los humildes ajuares del labrador que emigra,
sin que nadie se acerque a adquirir aquellos recuerdos estimados de familias
deshechas. Otros apagan sus hogares, venden los frutos cosechados y hasta
su pequeña suerte de tierra (cuando no la abandonan a los rigores fiscales de
la Administración acreedora), reunen sus mezquinos ahorros, embalan sus gastados
aperos y aun sintiendo dentro de sí mismos aquella verdad de que vale
más lo malo conocido que lo bueno por conocer, buscan bajo otro cielo y otro
clima, lo que no les da el de su patria: pan”.
Assenyalava com a culpables, d’aquesta pertorbadora situació que patien els esmentats municipis
de la ruralia mallorquina a l’estiu de 1889, a les corporacions locals, a les autoritats provincials
i a l’Administració central, entre d’altres institucions, a causa de la seva manifesta incapacitat a l’hora
de pendre decisions per evitar el desplaçament humà a ultramar: “¿No tiene Mallorca
Ayuntamientos, no tiene corporaciones populares, no tiene Sociedad Económica, no tiene Cámara
de Comercio ni Liga Agraria? Tentados estamos de decir que no, a juzgar por las muestras de vitalidad
irrisoria que dan en los presentes momentos ¿Si estos son los más premiosos y dificiles que
tal vez se hayan alcanzado en las últimas décadas, ¿para cuando reservar sus energías y sus influencias?
Ante la emigración de Cádiz, no se cierra el arsenal y se conceden proyecto tras proyecto. Ante
las manifestaciones de Vigo sucede una concesión parecida. Ante las necesidades de Málaga se
obtiene la desviación del Guadalmedina y se da impulso a las obras del puerto. Ante la tenacidad
de los coruñeses y santanderinos se zanja el asunto de los correos de Ultramar. ¿No pueden lograrse,
aquí dentro de los límites de la prudencia y de la legalidad más estrictas, resultados idénticos?
Oliver finalitzava el seu article encarant les solucions adients a la resolució de la qüestió
emigratòria. Gairebé totes les iniciatives suggerides eren de tipus econòmic i coincidien amb les
exposades per altres diaris de Palma: foment de les obres públiques, aplicació de l’agricultura
intensiva a les possessions per garantir l’ocupació als jornalers i sobretot: “.. una remisión de los
impuestos por el tiempo y con las circunstancias que se pudiesen otorgar, ya que la causa inmediata,
directa y casi exclusiva de la emigración de muchísimos, es el execrado impuesto de consumos
en las comarcas rurales. ¿Será tan ciega, tan irreflexiva, tan torpe la Administración que
prefiera perder el contribuyente de toda la vida a la cuota de un solo trimestre.”
El segon dels articles d’opinió se titula Alerta emigrantes. Datat el 8 de setembre, tres
dies després del primer gran embarcament cap a Xile, presentava unes altres idees per treure
del cap el desig d’emigrar que encara covava entre un considerable contingent de ciutadans
mallorquins. Deia que els ganxos s’aprofitaven de la ignorància de la majoria dels emigrants
per ensarronar-los, per la qual cosa era necessari: “.. combatir el charlatanismo y la
superchería con la predicación constante; combatir el engaño con el ejemplo de escarmentadas
ilusiones..”. Així mateix, incorporava una iniciativa novedosa pel que feia a l’àmbit
1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile
mallorquí 145 , la qual fou exposada més endavant per El Áncora 146, encara que pel seu ideari
catòlic semblava que li pertocava ser la primera publicació mallorquina en llançar la proposta.
Es tractava de recórrer als capellans perquè utilitzasin la trona per predicar contra l’emigració:
“ Y hasta nos permitimos aconsejar a los curas párrocos y al clero de esta isla, que
escojan la necesidad de reflexionar resoluciones tan extremas, como asunto de benéficas, eficaces
y utilísimas predicaciones.”
Amador Torrens, després de denunciar les argúcies dels agents d’emigració tancava el
darrer dels articles d’opinió esmentats, per ordre cronològic de publicació, La trata de blancos,
proposant una sèrie d’iniciatives per estroncar el flux: “A nuestras autoridades y representantes
del país toca en primer término la iniciativa en este asunto, impetrando del
Gobierno desarrollo para nuestra industria, protección para nuestro comercio y fomento para
nuestra principal fuente de riqueza la
Agricultura, seguros de que con sólo esto se
habrá obtenido el objeto principal que nos
proponíamos el que cese la emigración.” 147
La Roqueta. Setmanari mallorquí
De totes les diferents publicacions periòdiques
que s’editaven a Palma, només La
Roqueta va tractar extensament a les seves
pàgines el fenomen de l’emigració mallorquina,
unint-se a la campanya desfermada pels
diaris de ciutat contra la partida dels habitants
de la major de les Illes de l’arxipèlag
balear. L’inici de la seva segona etapa, a l’agost
de 1889, va coincidir de ple amb els
moments de màxima intensitat del corrent
emigratori illenc cap a l’Amèrica del sud. En
els mesos que mancaven per finalitzar el 1889
i en els primers de l’any següent, en el setmanari
costumista, dirigit aleshores per l’escriptor
i pedagog felanitxer Mateu Obrador
Bennàsser, es publicaren interessants editorials
sobre el tema emigratori i se’n feu una
lectura en clau satírica i humorística a la secció
fixa “Pedres menudes”.
145 El Isleño del 29 de maig de 1889 reproduïa un article d’un diari de Màlaga que feia referència a la campanya iniciada per
alguns capellans de la província amb l’objectiu de prevenir als seus feligresos envers l’emigració a Amèrica. Resulta del tot
interessant observar l’opinió que posseïen de l’emigració alguns d’aquests religiosos. N’hi havia un que des de la trona comparava
el desig d’emigrar amb una embriaguesa funesta i un altre predicava que els qui emigraven rebrien com a càstic de
Déu el convertir-se en una mena de jueu errant que mai troba el descans.
146 El Áncora, 19 novembre 1889.
147 TORRENS, Amador: op. cit., nota 1.
83