Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

joan buades crespí
viscut una etapa de desenvolupament que repercutí sobre el creixement demogràfic. Entre
1860 i 1887, Mallorca va passar de 209.064 habitants a 249.008, amb un creixement absolut de
39.944 persones. La societat mallorquina vivia alegre i confiada, fins que el 1889, de cop en
sec, sobrevingué una greu crisi agrària, quasi tan greu com l’actual, que va fer que l’aparell
productiu illenc fos incapaç d’absorbir la creixent pressió demogràfica, de manera que l’únic
remei per a molts dels nostres avantpassats va ser l’emigració. Avui les cròniques periodístiques
parlen d’un excés de població. Les cròniques de 1889 donen notícia de deu mil mallorquins
que marxaren a fer les Amèriques, el quatre per cent de la població insular. Les estadístiques
del 2001 ens mostren que Mallorca supera de fet els 700.000 habitants, amb un turisme
tan intents i amb fluxos immigratoris tan forts que durant la temporada alta podrien doblar
aquesta xifra. Hom pot pensar davant aquestes realitats, llunyana i pròxima, que no hem après
res de res, que fa un bon grapat de segles que es parla d’equilibri, de seny, d’identitat, però
que mai no hem sabut trobar el camí adequat. L’excés ha substituït la mancança per immediatament
refer la història i caure en el mateix parany. Ens succeirà ara el mateix? La història
mai no es repeteix, però s’hi aproxima o, al menys, té continuïtat.
Els successos de 1889 no poden sorprendre ningú, són l’epíleg d’una època gairebé feudal,
que no gosà entrar en la industrialització, el fracàs de tots aquells que intentaren modernitzar
la societat mallorquina al llarg del segle XIX, i alhora pròleg del segle XX, un segle ple
de contradiccions, que finalitzà amb uns dels períodes de major expansió econòmica, i de
venuda, de tota la nostra història. L’itinerari seguit ha estat prou complex. El fet de ser ara un
país receptor d’immigrants i ser en renda per càpita al capdamunt de tot l’Estat pot ser ens
faci oblidar el temps enrera. Però no ens convé perdre la memòria. Aquest llibre d’història servirà
per despertar consciències dormides o narcotitzades pels doblers. Perquè ara, com abans,
els posseïdors de la riquesa desitgen molt poc compartir-la amb el proïsme. Avui pot ser siguin
urbanitzadors, hotelers i, fins i tot, qualque terratinent que ha sobreviscut la pèrdua de valor
agrari de la terra. Abans eren els grans propietaris de la terra que davant la crisi negaren pa
i sal als seus propis pagesos, forçant un èxode que, al capdavall, tornaria en contra seva. Si
més no perquè de l’excés de ma d’obra es passà a la manca i llavors els crits mediàtics, els
periòdics, atacaren amb força un fenomen, l’emigració, que fins llavors havien contemplat amb
indiferència o encoratjant-lo. Buades ho narra de manera amena i crua alhora, quasi, que em
perdoni l’atreviment!, com si fos una crònica periodística.
Però aquest atreviment de capficar-se en les hemeroteques per prémer el suc dels esdeveniments,
per obtenir-se el bessó de tot allò que va passar és, senzillament, història pura i
dura, història que compta esdeveniments dramàtics sobrevinguts aquí mateix. Esdeveniments
que fa cent dotze anys foren recollits per les pàgines dels diaris que l’historiador ha recopilat
minuciosament, amb la intenció de recuperar, quasi hauríem de dir de refer o de recompondre,
la memòria col·lectiva del nostre poble. Tant de bo en el futur qualcú tengui la mateixa
cura de revisar i comprovar l’estat d’ànim, l’alè vital, de la nostra societat actual.
El treball no és fàcil. Ni en un sentit ni en l’altre. L’any del fets s’editaven a Palma sis diaris
i hi ha constància de catorze publicacions més, així com nombrosos periòdics de caràcter
més local. El recull d’informació és exhaustiu i abasta no només la geografia mediàtica insular
sinó també la premsa de Barcelona, port obligat de trànsit dels mallorquins cap a Amèrica
i dels diaris de Buenos Aires o Santiago. En tots ells, els emigrants mallorquins deixaren pet-
10
1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile
jada. Les massives embarcades no podien passar desapercebudes ni tampoc l’acció propagandística.
L’agent consular de l’Argentina apareix com un personatge malèvol, predisposat a
qualsevol cosa per tal de satisfer l’interès dels seus amos, allà a ultramar. Enganava els emigrants
fent-los creure que allà trobarien L’Havana, però mai no els explicava la realitat real
d’Amèrica. Són fets. És història. O més ben dit, és un cúmul d’històries moltes de les quals restarien
per sempre a l’anonimat. No obstant, és aquest anonimat el que converteix tant les víctimes
com els que sobrevisqueren l’emigració en herois del relat. La gran majoria, ens recordarà
Buades, ignoraven pel complet les penalitats que viurien, a la mar -els que anaren a Xile
degueren transitar per una de les mars més perilloses del món, l’estret de Magallanes-, o a
terra. Eren analfabets i per no saber ni sabien la llengua que els esperava, la mateixa llengua
que ara, a poc a poc -o no tant a poc a poc- s’està convertint en majoritària a les Illes desplaçant
el nostre català de sempre.
Ara els descendents d’aquells emigrants, els que encara conserven la memòria de les illes
llunyanes, si tornen a la seva casa mediterrània trobaran una terra ben diferent a la que tal
volta imaginen. La nostra societat és tan diferent a la que deixaren els seus padrins que pot
ser s’assemblin com a dues gotes d’aigua. És la contradicció perfecta: la mateixa ràbia, el
mateix dolor per unes illes que estaven perdent i que tornan a perdre cada dia, amb cada bossí
de terra que venem a l’estranger. O no és aquesta una altra manera d’emigrar, de renunciar a
la identitat, d’abandonar la terra? El temps, a pesar del que diuen, passa de bades, però quan
historiadors i periodistes es troben, llavors, al menys, hom pot palpar la realitat d’un fets que
voldríem fossin d’una altra manera. La única diferència és que la història no es pot canviar i
el present, si. Vagi una cosa per l’altra.
Sebastià Verd
11