Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

joan buades crespí
26
“... Preguntad al honrado trabajador que con lágrimas en los ojos y tristeza en
el corazón, vende su pequeño pecunio para emprender el viaje, porque emigra,
y os contestará, para poder vivir. Procurad disuadirle de tan desatinada empresa
pintándole los desengaños que lejos de su patria le esperan y os contestará
que nunca podrá ser peor que aquí su situación, a lo sumo podrá ser igual, y
por lo tanto quiere probar fortuna.
Y a la verdad, que reflexionando un poco, encontramos en estas palabras un
fondo de razón. La situación de la clase jornalera en este pueblo es muy precaria.
Suma escasez de trabajo y este mal retribuido, pues no se halla en proporción
del precio que alcanzan los artículos de primera necesidad y por lo
tanto no es suficiente para lograr la subsistencia...” 23 .
Els baixíssims jornals que es pagaven varen contribuir a incrementar la misèria dins la
ruralia i a esperonar el corrent emigratori. El 14 de juliol, el consistori de Pollença, en una exposició
adreçada al Director General d’Impostos, argumentava entre d’altres raons, que li fos
rebaixada la quota tributària perquè “el jornalero con un ínfimo jornal de 0’75 pesetas, no puede
dar pan sus hijos” 24 . En el mes d’abril, el periodista del Diario de Palma, que cobria la informació
del port de la capital mallorquina notificava de la partida cap a Barcelona, en trànsit cap
a Buenos Aires, d’un centenar de manacorins “con el objeto de ganarse el necesario sustento,
ya que no pueden conseguirlo en sus países, pues según oímos decir a algunas de aquellas
famílias, los jornales del campo se pagan a cuarenta y cincuenta céntimos de peseta” 25 .
La literatura popular constitueix un altre testimoni valuós per conèixer el que succeïa a la
Part Forana. L’any 1889 es publicaren tot un seguit de gloses i codolades amb el tema de l’emigració
com a protagonista 26 . El glosador Mateu Borràs venia a la seva tenda de Palma i a la
caseta de fusta que hi havia a la costa del Teatre la seva codolada de 182 estrofes titulada Els
emigrants de Pollensa y Manacó o siga relació d’es motius que tenen ets habitants d’aquests
pobles per anar a viure a sa República Argentina. A aquesta composició poètica, l’autor manifestava
les raons que havien originat l’èxode dels habitants dels dos municipis mallorquins que
més patien la malaltia de l’emigració. Mitjançant la poesia popular, Borràs va estendre acta de
la pobresa que envoltava els pollencins i manacorins i del desig que posseïen d’emigrar a
l’Argentina a la recerca de millors expectatives econòmiques. Vegem-ne les següents estrofes:
23 Predicar en desierto. El Manacorense, 31 agost 1889.
24 Llibre d’actes de l’Ajuntament de Pollença. Arxiu Municipal de Pollença.
25 Diario de Palma, 11 abril 1889.
26 Es tracta dels glosats Sen van de Joan Aguiló Serena i Decimes glosadas referent en els emigrants mallorquins de Mateu
Borràs, de l’opusclet anònim Bonas-Ayres lo qu’es es seu govern y relació de sa protecció que poren trobá els emigrants que
pasan abaix de sa bandera de Sa República Argentina i de la codolada Els emigrants de Pollensa y Manacó o siga relació
d’es motius que tenen ets habitants d’aquets pobles per anar a viura á sa República Argentina de l’esmentat Borràs. Vegeu
SBERT i GARAU, Miquel (2001): Oh mar blava que ets de trista... (L’emigració a Amèrica al cançoner popular de Mallorca),
dins “Els camins de la quimera”, núm. 2. Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, Palma.
4
Era un jornal tan menut
que dins Pollensa donaven
a n’ets homos que es llogaven
que molts de pichs no arribaven
a 16 céntims d’escut,
¡16 céntims i aixut!!!...
vejentse el proba perdut,
que per lloc remey trobaven
á Pollensa abandonaven
y n’ha fuit qui n’ha pogut.
5
Ell fá llástima jermans
no mes a sentiró á di,
que trabayant a la fí
es capvespre i es matí
los dasen coranta cans
petits, ó 20 d’es mes grans,
¡mirau sin pot fé de pans
un homo qu’es trobi així
y qu’haje de mantení
a sa dona y els infans!
17
Jo no aplaudesch si fojiu
deixant cavostra axuxí
y á Bonas Ayres partí,
qu’no añoreu á la fí
es mal viure qu’teniu;
pero puesto que patiu
y tan sols no conseguiu
per porervós mantení
dins es poble pollensí,
fojiu tots, qu’hey há motiu.
18
Pollensins y pollensines,
sa despedida vuy dá
peró abans vuy alabá
tots es qui s’han d’embarcá
tant casadas com fredinas,
1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile
homos, atlots, nins y ninas,
perqu’anau á cercá minas
qu’aquí no poreu trobá,
si á Pollensa heu d’agontá
de tant y tant dejuná
arribareu a criá
per sa panxa tereñinas.
. . . . . . . . . .
Des probas de Manacó
no hey ha ningú que nos queix,
dos dobbes de lo mateix
vos en puch dir per aixó,
es proba de tot bon có
molt trabaya y res avensa
y es pitjó qué á Pollensa
que se miseri fá pó.
(. . . )
Dins Manacó es proba está
perdut á no poré mes
molta feyna y poch doblés
molts de pagos y poch pá
y es que pot arribá
á fer feina alguna mica,
ja’s conta persona rica
en que no puga menjá.
(. . .)
A Bonas Ayres allá
á lo menos menjareu
fent feina, no vos penseu
que pugueu ganduletjá,
pero es que vol trabayá
sempre en té abastament
y si’s un poch diligent
capital pot aplegá.
Y ja que vos enbarcau
per Bonas Ayres dire;
Deu fase si es qu’convé
que trobeu lo que sercau,
Manacorins, escoltau
lo que vos importe mes;
fe bonda, gordá es dobbés
y á veura si prest tornau.
27