de Bernat Metge - Reial Acadèmia de Bones Lletres

MIQUEL MARCO
Filologia Clissica, Filologia Espanyola, Teoria de la Literatura
i Literatura Comparada: Albert Hauf i Josep Ysern, Alberto
Blecua, Tomás González Rolán, Francisco Gutiérrez Carbajo)
valora molt I'edició pel seu rigor.
Potser cal posar de costat a aquesta dada que ja un altre
medievalista i hispanista rellevant. Miguel Ángel Pérez Prie-
go, al tribunal de la memoria d'investigació, el va animar
a convertir la tesina (Estudio de las fuentes en el "Libre de
Fortuna e Prudencia" de Bernat Metge, UNED 1997) en tesi,
davant les possibilitats del text i la capacitat &interpretar-lo
per part de l'estudiós.
Considerades aquestes dues coses, em resta només valorar
el seu cas concrel pel que té de poc comú, ja que al mbrit
de ser doctorand "a distancia" es va sumar el fet d'estudiar
sobre un aspecte molt renovador, tan nou que és gairebé
inoit en I'actualitat, ja que es tracta del rescat &una obra
infravalorada, i molt desconeguda, d'un autor així mateix
qüestionat, sobretot moralment, quan el1 va comencar a
treballar-hi -a poc d'iniciar-se el decenni dels 90-, i de qui
se'n deien qualificatius que més aviat eren improperis, cosa
que va provocar que sortís jo mateixa en defensa del notari
barceloni, a ran el centenari de L o somni, amb un treball
titulat Un altre Metge, si us plau. Entre les notes meritbries,
encara, cal afegir que Miquel Marco tractava de comprendre
i rellevar els trets humanistes de Metge, cosa avui encara poc
coneguda, ja que l'humanisme catali -o de la Corona d'Aragó,
tant se val- només comenca a sortir molt recentment de les
catacumbes.
Si cns situem al moment en que enceti les seves recer-
ques, tota la crítica havia donat per bo que Metge, poc abans
d'implantar al classicista dialeg les renovacions dels primers
renaixentistes italians, havia escrit una obra en la Iínia doc-
trinal de Boeci. Així, des d'Olivar (1927) fins a Manzanaro
(1998), havien considerat que s'hi debat al ve11 estil; amb tot,
aquest estudiós hi ha reconegut l'escepticisme, i Lluís Cabré
(1994) que l'autor fa passar per davant les seves opinions i que
hi vol fer broma, aspectes que comencen tímidament a aliunyar
l'obra del típic debat adotzenat i medievaliízant. Efectivament,
aquel1 tomb de Metge, estilístic i sobretot ideolbgic, envers el