de Bernat Metge - Reial Acadèmia de Bones Lletres

MIQUEL MARCO
jutgar co que marex cascú;
940 car n0.s cn aquest món algú
vertader jutge sinó Déu,
qui ab i'inffinit saber seu
so que falh a cascú conex
e li fa segons que merex,
945 tostemps pietat megensan.
¿E no fon maravelha gran,
e juy de Déu fort amaguat,
Pedro 1 mantení entre 1356 i 1369 I'anornenada Cuerr-a del5 dos Pcres contra
Pcre el Cerirnoniós, per molius de pl-estigi i territorials (la reivindicaciii castellana
d'dacanl i la catalonoaragoncsa dc Múrcia). La guerra fiiialitra amb la mort de
Pedro 1 i l'entronitració d'Enrique 11. Amb la signatura del tmactat d'Alniazán, el
1375, ambdós monaiques posen fi definitivament al coiinicte entre Catalunya i
Castella, renunciant el rei calalilj a qualsevol rcivindicació territorial a canvi d'una
compensació economica.
La forma de goveni de Pedro 1 es concreta en un govern pei-sanalis~a i
iridependent de gmps de poder, com un govem absolutista on el monarca govet~ia
i regeix. Enrique encap~ala un concepte de monarquia dilereni de la quc CI scii
gema havia constiuit, i que es basa més en la col~lahoració amb els grans senyors.
En Enrique es fonrn la noblesa i el monarca. Vid. Joaqiiín Gimeno Casalducm,
La irnagen del nlonnvca en la castilla del siglo xiv (Pedro, el Cruel; Enrique 11 y
Juan I), Selecta de Reviska de Occidente, Madrid, 1972, pig. 81
Costa entendre que Metge es decanti per la causa de Pedro 1, i més quan
la política d'aquest es basa en una acuinulació absoluta de poder en la prbpia
persona, rnenlre quc el sru germi Enrique centra el scu govem en una collaboració
rci-noblesa que implica la no acurnulació de tot el poder en mans del sobira.
Potser el nostn: autor va considerar mes la legitimitat de Pedi-o com a rci
que no pas la del seu genni, considerant els fets un ereniple dels inescrutables
dcsignis de la Providencia divina.
Pero, cal tenir present, de nou, el taranna ironic de Metge, com també ho
va veurc Riquer, ja quc no s'ha d'oblidar que el 1359, Pedi-o va banibai-dejar
Barcelona des de trrnta galeres sitiiades a la plalja davani de la ciuiai. Marlin
de Riquer, Obras de Bernar Merge, op. cit., p. 13.
Anys mes Lard, el 1386, Chaucer, en els srus Coitfes de Canferb~iq, i mes
concl-etament en el conte The Monkes Tales, fa refet-gncia a aqucst mateix fet
histdric com exemple de les \el-leilals de Fortuna. El conle de Chaucer s'arrenglera
amb el De casibus virorum illusrrium de Boccaccio, escrit entre el 1355 i el 1360,
i que pretén justificar moralment com els personatges que es refiar.cn massa dels
favors de Fortuna dcs dcl cim del poder es p~-ecipitaren a I'abis. Pel text original
de Chaucer, vid. Pedro Guardia Bosch, Los Cuentos de Caizterbu~, col-lecció
Erasmo, textos bilingües, Barcelona, 1978, pp. 462 i 484-486.