El lèxic de l’olivera, l’oliva i l’oli al Comtat

Una vegada passada la campanya de l’oliva, al febrer-març, els
descimaladors anaven als olivars, amb destrals, i, descimalaven,
tallaven les branques que havien fet olives i els cops dels arbres,
encara que de tant en tant en deixaven algun, ja que solen xuplar molt.
Els cops tenen molta força i només solen fer olives el primer any. Era
important que li entrés l’aire i el sol a l’olivera.
Els descimaladors renovaven pràcticament l’olivera cada any i sobretot
tallaven les branques que havia fet oliva, perquè en tornés a fer l’any
vinent.
D’acord amb la varietat d’oliva, s’esporgava d’una forma o d’una altra:
la blanqueta, amb 3-4 cimals, a Muro, sempre ha estat esporgat
baixeta, amb faldes, segons el llenguatge espontani, amb poca branca
i molt de fullam, i venia a l’alçada de la cara del collidor, encara que
també pujaven dalt de l’arbre o usaven banquets o escales per arribar
a les parts més altes, ja que aquesta varietat s’ha collit tradicionalment
a mà; és a dir esmunyint, sense pintes ni ratllets ni cap estri mecànic
que ajudés a fer la collita. La mançanella, a Planes, l’esporgaven alta,
ja que el collidor esperava que l’oliva madurés i caigués per si mateix i
és quan era plegada; i la varietat alfafarenca (la Llei d’Agres), a Agres i
Alfafara, també l’esporgaven alta perquè solia ser recollida a canyades
(veieu La collita). En qualsevol cas, si l’arbre és esporgat, l’olivera farà
renda; és a dir, produirà quilos
d’oliva, ja que apareix al fullam.
Tot l'esporgat, sobretot el fullam,
rep el nom de remulla, ramulla: la
remulla és el conjunt de branques
finetes amb molta fulla; és a dir,
tot el que té fulla. En canvi, fer
branca (la branca aguanta la
ramulla), suposava tallar cimals o
branques més grosses per fer
llenya⁸. L’oliva apareix a la
ramulla i no pas a la branca.
L’olivera ha de ser esporgada en
un temps molt concret: amb una
lluna concreta; segons diuen en
minva, ja que hom comenta que si
no és feta tenint en compte la
⁸ Cf. CABRERA GONZÁLEZ, MARIA
R. (1986: 17-20), VENDRANES, G.,
RULLIER, CH., (1996: 45- 47) i
Societat d’Onomàstica: Butlletí
interior. XXIII Col·loqui general de la
Societat d’Onomàstica: Ulldecona,
octubre de 1997 (1999-2000: II, 275-
276). També hi havia els ascles i
els asclets: llesques de fusta d’un
tronc trossejat i llesques de fusta
de les restes de la descimalada.
En ser descimalats els arbres, les
dones i els xiquets anaven pels
bancals tot cercant aquestes
llesques, asclets, que eren
aprofitades per encendre el foc.
lluna, la ramulla o la branca pot fer-se malbé: corcar-se, podrir-se
abans d’hora, etc. El mateix passa amb el fem: si hom el remou en lluna
creixent, s’aviva; és a dir, fa cucs; ha de ser remogut en lluna minvant.