"Taní número 13" (PDF, 5.58MB) - Hospital Comarcal de l'Alt Penedès

ESCRIVIMEL MEU PARTICULAR (I BREU) REGNE DE TAIFAOSCAR MURILLOSempre havia estat, allò que en diríem, un cavaller de “ciutat”. Jo treballava (i val a dir que estava contentde fer-ho) pel comte de la llunyana terra de la Ossis Infectis, i igualment, les terres d’aquell comtat pertanyienal Regne de Generalis Infectis. El meu desig, com el de molts altres cavallers, era el de poder adquirirunes terres pròpies que permetessin establir un nou comtat i integrar-lo en un Regne ja establert. En aquellarecerca de noves llars, les opcions semblaven clares: continuar explorant el Regne de Generalis Infectis(on ja coneixia que l’adquisició de noves terres era difícil) o bé buscar en Regnes fronterers la possibilitatd’establir-m’hi. Com que el desig de tenir terres pròpies era gran, el cavaller de “ciutat” va marxar cap a“províncies” properes amb tota la il·lusió de qui decideix emprendre un nou repte.I vet aquí que vaig trobar el meu lloc al comtat de Vilafrancis que formava part del Regne de GeneralisMedicis. En aquell moment, la troballa va calmar la meva ànima emprenedora i el meu cos no va estalviaresforços per instaurar-se en la nova terra. Val a dir que la gent d’aquelles contrades em van rebre amb elsbraços oberts; eren gent acollidora, disposada a sentir aires nous i, a més, a integrar aquest nouvingut.Els primers temps van passar ràpid: els esforços per situar-me a la nova terra, el canvi de tipus de feina, elconeixement mutu dels nous cavallers de la zona cap a mi i a l’inrevés,...tot plegat, els dies es feien curts.Els veïns més propers de la nova terra adquirida (els Internistis) van ser peça clau en la meva integració,però també vaig tenir temps per fer grans descobertes entre els veïns de comtats adjacents com els deInfermeris, Hematologis, Neuris-neuri, Digestis, Pneumos-pneumi, i molts altres.Tot avançava amb bon ritme, em sentia a gust en el nou paisatge i cada cop em bellugava millor entre elsnous veïns. Però el cert és que la feina al Regne de Generalis Medicis era diferent a la que havia fet durantmolts anys al Regne de Generalis Infectis. I vet aquí que va arribar aquella situació vital que plantejà un noudilema: un cavaller molt respectable de la vella Generalis Infectis deixava unes terres i algun jove cavallerhavia de mantenir-les. No puc negar que aquella notícia em va fer il·lusió ja que em permetia retornar a lafeina al Regne on sempre havia viscut i, a més, fer-ho amb el meu espai propi. A partir d’aquí, els fets esvan precipitar, entre els diversos cavallers que vàrem presentar les nostres candidatures, finalment emvan concedir les terres a mi. Tornava a la ciutat d’on havia sortit, tornava a la feina de “sempre”, tornavaamb terres pròpies i amb estímuls renovats...però tornava enriquit !!; l’experiència viscuda en les terres deVilafrancis, al marge del temps que havia durat, m’havia fet créixer. Ara tornava a viure aquells sentimentscontradictoris que havia tingut al començament d’aquesta història: una barreja d’elements il·lusionants pelcamí cap a un nou destí, i d’altres de nostàlgics per tot allò que es queda a la carretera de la qual començaaquest camí nou.Els darrers dies al comtat de Vilafrancis vaig voler gaudir-los i vaig aprofitar-los per donar les gràcies a aquellagent acollidora. Finalment, vaig pujar al meu cavall i, mentre deixava enrere aquelles terres de vinyes,vaig sentir que marxava agraït i confortat.***Aquesta és la meva breu història sobre una dolça etapa d’anada i tornada. El meu pas per l’Hospital deVilafranca segurament va ser breu, però la intensitat amb què ho vaig viure fa que l’experiència perduricom un gran record. El que voldria remarcar especialment, aprofitant l’oportunitat que em brinden aquesteslínies, és el vessant humanitari de l’hospital que em va acollir: des del “bon dia” rebut tot just travessadesles portes automàtiques de l’entrada fins al “bona tarda” de comiat a la secretaria de Medicina, des delcafè i menjar atentament servits a la cafeteria fins a les facilitats rebudes pel personal d’infermeria en eltreball diari. I com no podia ser d’una altra manera, guardaré especialment viu el record dels companys18Camineu fins que hi hagi llum. (Tolstoi)