"Taní número 13" (PDF, 5.58MB) - Hospital Comarcal de l'Alt Penedès

EN VIUMontse ColoméQuan em varen demanar d’estar en aquestataula rodona, vaig dir que “sí” fonamentalmentper tres motius.- Estar al costat de vells companys defeina.- Parlar una mica de l’Hospital vell.- Poder donar una mica la meva opinió.Vaig voler fugir del tópic que “tiempos pasadosfueron mejores”, però m’ha estatmolt difícil. Crec que l’edat és un factorimportant per no haver-ho aconseguit.Abans ens feia riure una mosca i, ara, encaraque un borinot faci tombarelles, coma màxim fem un somriure.Les comparacions entre els dos Hospitals són molt difícils i, per això, explicaré unes quantes vivències, unesquantes opinions i que cadascú decideixi.Jo vaig entrar per primera vegada a l’Hospital fent pràctiques com a auxiliar, 17 anys, vaig anar a parar a laplanta de dia, quan encara estava a la 1a planta, on hi treballaven dues monges, crec que eren la “Satur” i“l’Adela”. Durant tot el matí em van anar ensenyant com fer els llits, els esmorzars… sempre amb la frase“hija mía, niña”, fins que varen ser més o menys les dotze, i amb molt de ‘carinyo’ em van dir:“Mira, niña, ahora vamos a rezar, tú te quedas aquí por si pasa algo”.“Hombre!, hermana, es que si le pasa algo a un enfermo igual se muere”.“No, hija mía, tú no te preocupes”. I van marxar, per sort, no va passar res, per pura sort.Amb això vull que entengueu com funcionava l’Hospital.Quan vaig acabar les pràctiques, em van dir si volia treballar fent suplències i, naturalment, vaig acceptar.Per l’Hospital vèiem caminant per tot arreu una doctora, acompanyada de dos més que anaven canviant cosesde mica en mica. Eren “la Dra. Andreu, el Dr. Guadarrama i la Dra. Assumpta Centellas”, les persones que vantransformar la manera de fer d’aquell Hospital.Tot el personal que treballàvem érem joves o molt joves i la veritat és que no sé ben bé com, amb esforç podíemcanviar la imatge que Vilafranca tenia del nostre Hospital -i dic “nostre” perquè de veritat ens el sentíemnostre.Van ser anys en què vàrem treballar molt, moltíssim. L’Hospital era vell, no hi havia infraestructures ni materiali el personal era poc. Però jo crec que la majoria recordem els farts de riure que ens fèiem.Quan es van obrir les Consultes Externes noves, la Rosa González, que aleshores era la cap d’infermeria, emva acompanyar per ensenyar-m’ho: Tres despatxos mig buits i una sala d’espera. I em va dir ”en una setmanaobrim, organitza-ho com vulguis.”El secreto de la existencia humana no solo está en vivir sino también en saber para qué se vive. (Fedor Dostoievski)