Treball de recerca.pdf - Recercat

Martí. El primer va tenir un paper important en la formació de Llull (OS I, 17), el
segon va ser l’autor d’obres de polèmica religiosa a partir d’autoritats (Hames 2012).
Partint de la idea que la religió cristiana és l’única que és vàlida, perquè és l’única
que és vertadera, la proposta de Llull és establir diàleg entre clergues instruïts en la
llengua àrab i en el coneixement de l’islam i savis musulmans, amb el convenciment
que, un cop convertits els homes més cultes, ells ja s’encarregarien de la conversióde
la resta de la comunitat islàmica. L’estratègia dialèctica de Llull és una de les seves
originalitats, perquè consisteix a utilitzar arguments lògics aplicats de manera
amable, i no pas seguint el criteri tradicional de l’autoritat doctrinal atorgada per la
Bíblia, per aconseguir de convèncer els oponents ‘per raons necessàries’. Però,
malgrat l’astúcia i la generositat d’aquesta estratègia, no sempre va ser ben rebuda, ni
tan sols pels interlocutors musulmans, que consideraven que no es podia aplicar la
lògica per entendre Déu (Urvoy 1989).
Amb aquests objectius, doncs, la seva obra combina creences tradicionals sobre
l’islam amb nous recursos argumentals construïts per ell mateix, i les dues obres que
ens poden ajudar millor a comprendre els mecanismes i els arguments que utilitza
Llull per disputar amb l’islam són la Doctrina pueril (1274-76), que basteix
l’argumentació sobre els llocs comuns heretats de la tradició, i El llibre del gentil e
dels tres savis (1274-76?), que reflecteix la característica més original de
l’aproximació lul·liana a l’islam: l’enfocament des d’un punt de vista intern. Llull
coneix perfectament els contraarguments musulmans, precisament perquè ha llegit
alguns textos fonamentals d’aquesta religió (possiblement directament de l’àrab),
així com l’Alcorà, la sunna, i els hadit. A més a més, és possible que conegués
alguns filòsofs musulmans que confrontessin la doctrina en termes semblants (de la
Cruz 2004).
A la Doctrina pueril Llull sosté, seguint la tradició cristiana, que l’islam és una
creació de Mahoma i que, per tant, l’Alcorà no és un text revelat, la qual cosa
implica, d’una banda, la ridiculització del Profeta i, de l’altra, la desqualificació de
l’Alcorà, tant pels seus arguments doctrinals com formals. Així, es vol demostrar que
Mahoma és un fals profeta al·legant que és luxuriós, que va servir-se de la violència
per aconseguir els primers fidels, que va fer falses promeses per atreure adeptes i que
va presentar la seva epilèpsia com a signe de la revelació divina. A més, s’hi afegeix
la ridiculització de les promeses de Mahoma sobre la vida al paradís islàmic, on se
10