Treball de recerca.pdf - Recercat

1981), la versió francesa d’Armand Llinarès (Llull 1998) i l’edició anglesa, traduïda
per James W. Heisig (Llull 2003).
6. Criteris de regularització del text original
El Desconhort és escrit en un occità gramaticalment relaxat, com és propi de la
poesia catalana de tradició trobadoresca. En el cas de Llull, cal precisar que, com que
la finalitat que persegueix és la facilitat de comprensió, el seu occità s’acosta
deliberadament al català, amb errors i oscil·lacions, com solia passar en els escriptors
catalans del segle XIV, afavorits pels copistes, que també contribuïen a la hibridació
lingüística. Per tant, no és un tret original que Llull utilitzi aquesta llengua per
escriure poesia, ans el contrari, és una característica (potser de les úniques d’aquest
text) que fa l’obra absolutament coherent amb el seu context, perquè l’occità encara
era considerada, als anys 90 del segle XIII, la llengua de prestigi per escriure poesia.
Atès que, als temps de Llull, el català i l’occità presenten un grau de proximitat
lingüística molt alt, 31 hem optat per aplicar al text original, en la versió fixada per
Romeu l’any 1988, els criteris ortogràfics fabrians, mantinguts de manera sistemàtica
i sempre procurant facilitar tant com sigui possible la lectura sense, però, desfigurar
la llengua antiga. Així, doncs, els criteris que hem seguit han estat els següents:
regularitzar i unificar l’ortografia segons la norma actual; modificar la puntuació
seguint les tendències modernes; desaglutinar els pronoms; resoldre les grafies
medievals d’acord amb les que són pròpies del dialecte mallorquí d’avui (per
exemple, per a la forma de la tercera persona dels verbs II i III purs amb radical
acabat en –d, com és el cas de perdre, ho hem grafiat amb –t). Per no desconfigurar
la construcció prosòdica del poema i per respecte de les tries lingüístiques de l’autor
hem decidit de mantenir els occitanismes, tot i que també els hem regularitzats
gràficament segons la llengua actual; les formes antigues dels mots (per exemple,
negú o apendran); i la conjunció e. A més a més, hem mantingut l’alternança que, en
alguns casos (com per exemple, ermità i eremità), Llull fa de dues formes variants
d’un mateix mot per necessitats del còmput sil·làbic. Totes les ocurrències del mot
Déu o les seves variants en forma pronominalitzada les hem escrites en majúscula.
31. Per la presència de l’occità en la lírica lul·liana, vegeu HLC, p.154-55.
22