Treball de recerca.pdf - Recercat

En la part central del poema l’ermità desplega un ampli catàleg de vicis en els quals
Ramon ha pogut incórrer. Aquests vicis no van indicats amb anotacions paratextuals
(de fet, n’hi ha que ni s’esmenten pel nom) i no apareixen tots en el mateix context
argumentatiu (la ira i la luxúria són vicis que Ramon mateix s’atribueix en l’etapa
anterior a la conversió). De l’estrofa XIII a la XXIV l’ermità l’acusa dels pecats
següents: negligència, de la qual es defensa al·legant l’activitat missionera durant
trenta anys; indiscreció (vici que no forma part del cànon tradicional), que l’acusat
atribueix a la manca d’ajudants; avarícia, que ell nega recordant que ha renunciat als
seus béns per dedicar-se a Déu; vanaglòria, que Ramon considera que és una
suposició injustificada i malintencionada d’una persona que no el coneix prou; i,
finalment, enveja, de la qual es defensa dient que ha publicat molts llibres difonent
l’Art. 3 L’ermità clou aquesta secció d’arguments dient-li que tot el que vol fer és
impossible, i per això l’Església no li dóna suport.
A les dotze estrofes que segueixen (XXV-XXXVII) l’ermità entra en la valoració
de l’Art i posa en dubte que sigui un mètode viable: no es pot provar la fe; no es
poden convertir els infidels, perquè Déu no ho ha disposat així; és perillós predicar la
fe, i els que ho han intentat han fracassat; i l’Art és una innovació peculiar de Ramon
que no té tradició filosòfica antiga. En aquesta secció, l’estrofa XXXV té una
especial rellevància, perquè l’ermità acaba la paciència de Ramon: «Ramon
s’enfelloní, e no volia ausir».
En les setze estrofes següents (XXXVIII-LIII) l’ermità proposa al seu interlocutor
que sigui conformista, que accepti el món tal com funciona (és a dir, amb la primera
intenció capgirada), servint-se dels arguments següents: el món no es perd perquè tot
hi funciona a la seva manera; Déu ja castigarà els infidels; Déu permet el mal per
poder premiar els bons; els predestinats ja se salvaran; si es posseeix la virtut de
l’esperança es pot estar content, i la Mare de Déu ja vetlla pels homes; Ramon ja fa
tot el que pot i, si és pacient, serà premiat en l’altra vida.
A partir de l’estrofa LV, quan l’ermità pregunta pel ‘fet de Ramon’ (el seu projecte
missional), s’inicia el desenllaç del Desconhort: l’ermità es converteix en un dels
adeptes que Ramon reclamava al començament del poema i, un cop traçat el pla
d’acció que ha de dur a terme cadascú, se separen enmig de plors i abraçades. Per
3. En aquesta acusació també s’hi podria veure l’avarícia, la qual cosa demostra que Llull no fa un ús
mecànic dels conceptes del catàleg de vicis, com en d’altres obres seves, sinó que en fa un tractament
particular a la manera lul·liana.
6