Treball de recerca.pdf - Recercat

XIV
157 —N’ermità, vós vejats si eu som ociós
158 en tractar públic bé de justs e pecadors,
159 car muller n’hai lleixada, fills e possessiós,
160 e trenta ans n’hai estat en treball e llangors, 73
161 e cinc vets a la cort ab mies messiós
162 n’hai estat, 74 e encara a los Preïcadors
163 a tres capítols generals, e a los Menors 75
164 altres tres generals capítols. 76 E si vós
165 sabíets què n’hai dit a reis e a senyors
166 ni com hai treballat, no seríets dubtós
167 en mi que sia estat en est fait pereós,
168 ans n’hauríets pietat, si sóts hom piadós. 77
—Ermità, veieu vós mateix si jo sóc ociós quan m’ocupo públicament dels justos i els
pecadors, que he deixat la muller, els fills i les possessions, i he estat trenta anys
atribolat i decaigut, i he estat cinc vegades a la cort pagant-ne jo les despeses, i encara
he estat a tres capítols generals dels Predicadors, i altres tres generals capítols dels
Menors. I si vós sabéssiu què he dit als reis i als senyors i com he treballat, no dubtaríeu
que hagués estat mandrós en aquest fet, sinó que en tindríeu compassió, si sou home
compassiu.
73. En aquesta estrofa hi ha una condensació de motius autobiogràfics. Ramon es defensa de l’acusació
de negligència al·legant l’activitat duta a terme durant trenta anys per expiar els seus pecats (vegeu v.
34), i torna a insistir en els sacrificis i les renúncies que ha hagut de fer per servir Déu: abandonar la
família i desposseir-se dels béns materials (vegeu v. 144). Vegeu Introducció, 4.
74. D’aquestes cinc visites a la cort papal, la Vida coetània en documenta quatre d’anteriors al 1295, any
de creació del Desconhort: Papa Honori, Roma, 1278 (OS I, 29); Nicolau IV, Roma, 1291 (OS I,
1291); Celestí V, Nàpols, 1293-94 (OS I, 37); Bonifaci VIII, Roma, 1295 (OS I, 38).
75. Els Preïcadors són els frares dominicans, i els Menors són els frares franciscans.
76. Els capítols eren reunions plenàries dels ordes religiosos que se celebraven periòdicament. Observem
que Ramon no es decanta per cap de tots dos ordes (tres capítols amb els uns, i tres amb els altres). És
una constant en Llull (ja apareix a la Vida coetània) mostrar la seva afinitat tant amb els franciscans
com amb els dominicans perquè, de fet, el seu projecte missional té molts punts en contacte amb el de
Llull. Tradicionalment, aquesta al·lusió ha servit als lul·listes per fer càlculs sobre la datació de l’obra.
77. Aquest final d’estrofa té una nota irònica, perquè Ramon posa en qüestió que l’ermità sigui piadós,
quan la pietat és, precisament, un atribut propi de la persona que vol consolar-ne una altra.
43