cost - Inimardi

I. Una conversa inesperada
En certa ocasió els tres amics que sempre anàvem junts, en Remi, en
Francesc i jo estàvem asseguts al voltant de la taula d’una terrassa en el
passeig marítim d’un poble de platja i sota l’ample para-sol blanc, amb
serrells al seu voltant, que ens protegia dels abrusadors raigs de sol d’un
calorós migdia del mes de d’agost. I mentre manteníem una conversa
animada relativa al cotxe que cada un tenia i en la que ressaltàvem les
comoditats que ens prestava i llur potència, vàrem sentir una conversa
que, encara que pacífica, era un xic acalorada i que la protagonitzaven
els dos suposats marits de les corresponents parelles de la taula veïna
que just havien arribat. El tema i el to en què discorria van fer que
cesséssim automàticament els nostres posicionaments automobilístics i
escoltéssim, sense perdre detall, el que els dos joves defensaven. Les noies
escoltaven sense interferir.
- I com et deia mentre anàvem venint -va dir el que després vàrem saber
que es deia “Javier”- a Catalunya el qui ha vingut de Galícia sempre
serà “gallego”, l’andalús sempre serà andalús, el “manyo” sempre serà de
l’Aragó i el “madrilenyo” sempre serà “madrilenyo”. I tots són espanyols
i res més, com també ho ets tu i en som tots els altres catalans...
d’espanyols.
L’anomenat “Javier” s’expressava amb un català força bo però ensordia
tots els sons fricatius, defecte propi de moltíssima de la gent de parla
castellana que han après català de grans.
23