Untitled - Tractat de l'aigua

36
Arquitectura
de l’Aigua
Séquia de Rascanya
(Horta de València): llengües
d’Alboraia-Almàssera, que
tallen l’aigua de forma
proporcional entre els
dos pobles.
A més a més és ben evident que si ens referim als usos de
l’aigua en la història i més en concret en la història dels valencians,
els testimonis, arquitectures, construccions, espais,
restes arqueològiques, paisatges organitzats, usos i costums,
institucions i dret d’aigües, tradicions agrícoles, documentació
històrica i encara altres aspectes també formen part d’una
manera o altra del patrimoni valencià de l’aigua i van molt
més enllà de l’arquitectura conformant el que podem anomenar
una veritable cultura mediterrània de l’aigua.
D’esta llarga història d’usos i necessitats el patrimoni arquitectònic
és, probablement, el més visible i el que ens aporta
algunes de les construccions més notables o monumentals
que conservem del conjunt del patrimoni a la nostra terra, com
ara podrien ser els antics pantans o els aqüeductes. No pequem
d’exagerats si afirmem de forma rotunda que alguna
d’estas arquitectures hidràuliques valencianes, com ara els
partidors importants de les principals séquies històriques valencianes
–per exemple aquells que tallen de forma proporcional
i consensuada les dotacions d’aigua acordades entre
diversos pobles i localitats–, podrien ser i en realitat són simbòlics
monuments a la concòrdia i a la capacitat de solucionar
els conflictes d’interessos en una qüestió tan vital com ha
estat de sempre en les societats bàsicament agràries el garantir
la salvació de les collites i, per tant, els aliments indispensables
de cada any.
Però tot i la importància d’estes construccions i edificis singulars
–sens dubte la cara més visible de l’arquitectura de
l’aigua, cal que ens adonem de l’existència d’altra arquitectura
més difusa però ben important i és la del territori, la del
paisatge construït. Tots els paisatges que ens envolten són
antropitzats, resultat d’una transformació de segles de l’espai
rural a través de les societats que ens han precedit des de
fa més de dos mil anys, i més en concret apuntem als quatre
grans períodes històrics mediterranis que han marcat la nos-
tra història: la romanització, el món islàmic medieval, el món
feudal medieval i modern, i els grans canvis de la contemporaneïtat.
Tots ells han deixat la seua petjada de forma acumulativa
en els nostres paisatges rurals, construint-los, reconstruint-los
i transformant-los fins l’actualitat, si bé allò que
ha anat quedant dels més antics és sempre més aïllat, puntual
o no decisiu en el paisatge rural contemporani.
Com és lògic a la nostra terra no hi ha un únic paisatge rural
construït sinó que hi trobem una notable diversitat en funció
de les seues característiques estructurals, vegetals i socials
les quals responen als diferents usos i necessitats per
part de llauradors i pastors. Per això podem parlar de paisatges
rurals d’horta, de secà, de marjal, de pastures o de boscos,
tots ells amb diversos graus d’intervenció humana però
sense excepcions amb un major o menor disseny construït
del seu espai.
I, sense cap mena de dubte, els paisatges més complexos
físicament i social al llarg de la nostra història són els paisatges
de l’aigua, dels quals són la millor representació les
hortes històriques valencianes. De diferents dimensions,
esteses de nord a sud de la nostra comunitat, presents tant
a les grans planes costaneres com encaixades entre les serres
dels pobles de l’interior, de major o menor complexitat
social segons la quantitat de pobles que en fan ús, però
sempre vertebrades per un o diversos sistemes hidràulics
–els canals de les séquies–els quals són els que donen raó
de la seua estructura espacial. Pràcticament no hi ha poble
valencià que no tinga una horta pròpia o en forme part d’una
de grans dimensions que integra diverses localitats, però
en tots els casos estos paisatges representen altre tipo
d’arquitectura de l’aigua –o si es vol enginyeria, com reclamen
alguns–, perquè a ells es conjuga l’ordenació del territori
(poblament, xarxes de comunicació, parcel·laris), amb
les construccions arquitectòniques necessàries per al seu