Untitled - Tractat de l'aigua

78
Antropologia
de l’Aigua
Un dels característics
partidors mòbils de la
Séquia Major d’Elx.
rior orde capitalista. Molt probablement, com ja apuntà Lafarga
i recentment han argumentat Guinot i Selma, l’aigua
d’horts també havia estat adscrita al reg d’espais determinats
mitjançant partidors específics, com la de dula. Això,
però, no exclou la possibilitat, apuntada per Gil Olcina –que
compara els partidors mòbils il·licitans amb els partidors de
taules de Lorca–, que ja en temps musulmans hagués existit
algun mecanisme de transferència d’aigua entre els canals
d’horts, en funció d’una racionalitat orientada a la maximització
de l’aprofitament del cabal circulant en l’àrea on es
conreaven les espècies hídricament més necessitats i econòmicament
més rendibles.
Per destriar la lògica paisatgística inherent a la distinció
entre dules i horts, cal, doncs, focalitzar l’estudi en les dules,
molt més estables en termes històrics. A principis del segle
XX, com hem vist, les dules estaven estrictament adscrites al
partidor d’Alàdia, que és el quinzé en ordre dels vint que
enumera el Reglamento (art. 4: “Arbinella, Carrell, Asnell,
Anoy, Candalíx, Real, Nichasa, Abet, Matrof, Alcaná, Nafís,
Tufá, Cuñera, Saoní, Aladía, Franc, Alausa, Alborrocat, Anacla,
Palombar, Avall-Baya, Avall-Sinoga”). Alàdia, doncs, es
troba ubicat en la cua del sistema de la Séquia Major, i rega
terres ben allunyades de la ciutat: el territori de les antigues
alqueries de Beniboch, Rabajalí, Daimés i Boniol.
Segles abans, però, les dules presentaven una distribució geogràfica
diferent. Ortiz de Mendoza (cap. III) ens indica que els
partidors o canals secundaris que derivaven aigua de la Séquia
Major eren vint-i cinc, força coincidents amb els vint partidors
enumerats el 1912: “Albinella”, “Marchena”, “Carrell”,
“Asnell”, “Albelló”, “Anoy”, “Real”, “Vila”, “Candalix”, “Orts”,
“Alingasa”, “Abet”, “Matrof”, “Alcaná”, “Nafís”, “Atufá”,
“Cuñera”, “Sahony”, “Aládia”, “Franch”, “Aláusa”, “Alborrocat”,
“Anacla”, “Palombar”, “Carmahadet, Beniay y Sinoga”.
Ortiz, a més d’indicar-nos que només podien existir deu partidors
oberts simultàniament –efecte del torn de reg; cap.
III–, ens diu que determinats partidors o canals es trobaven
rigorosament adscrits al règim d’aigua de dula –la qual cosa
implica que la resta es beneficiava del règim d’aigua d’horts–.
L’un s’ubicava en capçalera de la Séquia Major (Carrell, amb
tres dules: Barranc, Figuera Roja i Pedregal; caps. XV a XVII),
un altre al bell mig del sistema (Candalix, amb dues dules:
Pont de la Barrera o Benimonder, i Partidor Nou o Benisarco;
caps. XVIII a XXIIII), i altres tres en la seua cua: Cuñera (cap.
XXV), Franch (dula de Beniboch; cap. XII) i el vint-i-cinqué canal
que servia les dules de Carmahadet, Benyay i Sinoga (caps.
XXVI a XXVIII). A més a més, a la fi del sistema, al partidor
de l’Almeida, es trobaven les dules ja esmentades de Rabajalí,
Daymés i Boniol (caps. XII a XIV).
Esta adscripció geogràfica de les dules sembla respondre amb
claredat a un disseny del sistema de regadiu orientat a la
creació d’una horta amb un nucli hídricament privilegiat, on
es poguera practicar l’agricultura intensiva, envoltat per una
corona exterior beneficiària d’un regadiu força pitjor dotat,
encara que suficient per assegurar cultius amb baixos requeriments
hídrics. El cercle a l’entorn del nucli privilegiat el tancaven
al nord les dules regades per Carrell; a l’Est, les dules
de Candalix; i al sud, les dules derivades aigües avall
del Molí de Ressemblanch.
Significativament, Carrell era el primer partidor de reg pròpiament
dit derivat de la Séquia Major en la riba esquerra,
només precedit pels partidors d’Albinella –el canal propi de
la ciutat– i Marxena –que, com sabem, rega a l’altra banda
del riu–. Tant Carrell com Candalix són definits per Ortiz com
a “braçals llargs”: “como el partidor de Carrell sea tan largo
su brasal” (cap. XV); “Candalix corta en los huertos, y... como
sea el Brazal de Dula tan largo y distante la fita...” (cap. XXII).
Esta referència a la “fita” és extraordinàriament rellevant, ja
que indica el punt des d’on hom podia començar a regar de
l’aigua de les dules de Candalix, amb la peculiaritat que fins
eixa fita Candalix podia regar amb aigua d’horts.
Certament, el gruix de les dules es concentra en la cua del
sistema, fet que portà Rafael Azuar a plantejar que les dules
pogueren haver estat una innovació introduïda sobre el disseny
original del sistema d’època musulmana; hipòtesi fonamentada
en què les alqueries de Beniboch, Rabajalí, Daymés
i Boniol formaven part de la reserva dominical de l’infant Manuel,
i que les fonts diuen que va ser ell qui decretà la creació
d’estes dules; qüestió que Ortiz (caps. V i XII) relaciona
amb la concessió als il·licitans de les aigües de Villena per
propi infant l’any 1276, que hauria permés estendre una mica
l’àrea servida per la Séquia Major.
Segons Ortiz (cap. V), la incorporació de l’aigua de Villena permeté
fer passar el mòdul de la Séquia Major de 8 parts –que
seria l’original d’època andalusina– a 11, en benefici íntegre
de l’Horta Major, l’assignació de la qual augmentà de 6 fils a
9. Este increment repercutí a nivell institucional, ja que els drets
sobre els 6 fils o talles originals, amb indicació del torn de reg,
quedaren registrats en l’anomenat Llibre Major, mentre que els
3 fils suplementaris es registraren en el Llibre Xic, de nova compilació.
Ortiz no informa, però, sobre la definitiva fixació del