Untitled - Tractat de l'aigua

lluïdes per dins per fer estanc el recipient, tal com passa a
les d’antics pobles de moriscos com ara Segart o Beselga,
esta darrera en terme d’Estivella. Tot i que estes són les basses
més significatives no hauríem d’oblidar la tradició de les
hortes valencianes del conreu del cànem, per a fer sogues i
cordes, el qual havia de ser preparat submergit en basses específiques
de les quals hi ha abundant notícia als arxius tot
i que pràcticament ja no se’n coneixen.
Finalment, una darrera tipologia constructiva relacionada amb
els sistemes de reg seria la relacionada amb la distribució
dels cabals d’aigua centrats bàsicament en els partidors. Actualment
la majoria de les séquies tenen els partidors tradicionals
fets de nou, substituïts per portells laterals en els caixers
de formigó, dotats d’una paleta metàl·lica i, moltes
vegades, amb un torn per a facilitar la seua manipulació. Tot
i això encara es troben en molts llocs antics partidors no substituïts
i, entre ells, hem de destacar dues tipologies històriques.
Els més senzills són els anomenats ulls o rolls, que
tal com fa sospitar la paraula són forats rodons picats en una
pedra de certes dimensions. El seu objectiu era dotar sempre
de la mateixa quantitat d’aigua a la séquia que hi prenia,
i era costum que estigueren sempre oberts com ara el cas
dels dos ulls del Roll de la Margetana a la Séquia de Lorca,
al terme de Ribarroja de Túria.
Però sens dubte els més importants són els partidors de llengua
o simplement llengües, això és, un tallamar de pedra situat
al mig del corrent de la séquia per a dividir-la en dos braços
(a vegades potser en més). L’ingeni del seu disseny rau
en el fet de què vinga l’aigua que vinga sempre partirà de forma
proporcional i equilibrada entre les dos séquies noves,
eliminant així les disputes entre pobles en temps de sequera.
Les llengües quasi sempre es troben situades a les séquies
mare o a l’inici dels braços principals i no hi ha dubte
que formen part del disseny dels sistemes hidràulics andalusins,
anteriors a la conquesta de Jaume I. Hui en dia ja n’han
desaparegut molts, o han estat soterrats, però en queden bastants
realment importants o de vegades molt antics en la seua
estructura, com ara les llengües entre la Séquia Sobirana i
la Jussana de la Séquia Major de Borriana, o les d’Alboraia-
Almàssera a la séquia de Rascanya de l’Horta de València.
Una recent excavació arqueològica a les llengües del Raig de
la séquia de Tormos, a València, ha documentat les seues mides
originals de dos colzes egipcis exactes d’ample en cada
boca del partidor.
Arquitectura hidràulica industrial
Tot i que una primera impressió pot fer pensar en l’oposició
espacial i social entre món rural i industrial, allò cert
és que les més antigues màquines usades per la societat
preindustrial foren mogudes per aigua. Es tracta primordialment
dels molins, dels quals ací hem de citar en primer
lloc totes les seues tipologies tècniques i d’ús, des dels tradicionals
i més usuals fariners als d’arròs, tan típics de les
planes costaneres valencianes, passant pels batans o molins
drapers, ja ben documentats des del segle XIII a les prin-
cipals hortes valencianes, fins arribar als més peculiars
com ara els paperers, que començaren a difondre’s a L’Alcoià
i el Comtat a partir del segle XVII, i també al riu de la
Sénia i altres llocs a partir del XVIII. Junt a ells, puntualment,
en segles passats han existit molins o més bé menudes
instal·lacions industrials com ara els martinets de
ferro (el Martinet de Paterna, per exemple), algun molí de
pólvora a època Moderna, o també serradores de fusta
(E. Guinot et alii, 1999).
Arquitectura
de l’Aigua
Doble ull de la séquia de
Lorca (Ribarroja).
Llengües del Molí i del Palau, a
la séquia Jussana de Borriana.
La seua funció histórica era partir
l’aigua de forma proporcional
entre dos desaparegudes alqueries
d’època islàmica del
terme de Borriana.
Un dels pocs molins d’època
medieval conservats a l’Horta
de València. El molí del Tell,
de la séquia de Favara. El casal
propiament dit és la caseta
a un aigua situada al centre
del conjunt, en primera
fila, i actualment ha estat
restaurat al restar inclòs en
el Parc de la Rambleta. El tenim
documentat ja a principis
del segle XIV però va ser quasi
totalment refet al segle XVII i
se li annexionà la casa al XVIII.
41