Untitled - Tractat de l'aigua

XVIII i XX la comarca del Baix Maestrat, a Vinaròs i Benicarló,
per exemple, va reunir centenars d’estes sénies hui quasi
desaparegudes, i el mateix podem dir de la seua molt
usual presència a les zones baixes de les hortes costaneres,
tocant les terres de marjal com ara a Alboraia, a la rodalia
de l’Albufera o a la marjal de Pego i Oliva. Però si
les sénies representen una època històrica antiga, els avenços
tecnològics ens aportaren una nova arquitectura a partir
del segle XIX: són els motors d’aigua, de vegades senzilles
casetes però en alguns casos ben interessants perquè
reuneixen instal·lacions de motors de vapor amb el seu fumeral
i les noves màquines de motors d’electricitat del segle
XX, com es constata al recent inventari dut a terme en
el municipi de Picassent (F. Martínez, 2006).
La segona qüestió pel que fa al funcionament dels sistemes
de reg històrics és la circulació de l’aigua captada fins als
camps on va a ser utilitzada, mitjançant les séquies. Estes
tradicionalment sempre foren canals excavats en la terra
però el seu traçat és en si el resultat d’una planificació i disseny
del qual parlarem més avant en explicar el paisatge de
les hortes. Recordem que hi ha trams de séquies excavades
en la roca, com ara en diverses hortes dels pobles de l’Alt
Palància o dels Serrans i que, normalment en trams inicials
de les séquies que deriven de rius, no és estrany que de l’època
medieval s’haja tingut que construir un caixer artificial
amb pedres i calç perquè les revingudes anuals afectaven
la seua integritat; estos trams solen rebre el nom de “les argamasses”
i són ben rellevants, per exemple, en el cas de
l’inici de la Séquia Major de Vila-real, al riu Millars (E. Guinot,
S. Selma, 2002).
En realitat els canals principals han estat refets amb formigó
a la gran majoria de les séquies valencianes, per la qual
cosa la conservació de séquies mare o braços principals amb
la seua estructura de terra, la mota a les dues bandes i el traçat
típic sinuós seguint les corbes de nivell, comença a ser
una excepció preocupant, més encara atenent la velocitat
d’introducció dels sistemes de reg per degoteig que anul·len
per a sempre la funció de la séquia. Tot i això l’arquitectura
singular més significativa relacionada amb la circulació de
l’aigua és la que té com a objectiu salvar els obstacles de cota
al llarg del seu recorregut. De forma molt senzilla podem
trobar o bé la solució en altura, això és, els aqüeductes, o bé
la solució subterrània mitjançant els sifons.
Probablement els aqüeductes siguen les construccions més
visibles d’esta arquitectura juntament amb els pantans, però
sorprenentment encara no tenim un inventari complet dels
existents a la Comunitat Valenciana, més quan un d’ells és
una de les poques mostres d’època romana que ens han arribat.
Ens referim al magnífic aqüeducte de Xelva però també
als més desconeguts “Arcs” d’Estivella, en el qual sobreviuen
arcs romans amb altres de gòtics medievals i reparacions
de diverses èpoques. Tot indica que alguns altres es
remunten a època islàmica, als segles X o XI, cas dels Pontets
de Crevillent o l’aqüeducte del Salt de l’Aigua, de la Séquia
de Quart, a Manises, als quals podem afegir-ne sumar
uns quants més, baixmedievals, tot i que de vegades siguen
per a subministrament urbà, cas del de Morella, que portava
l’aigua de la font de Vinatxos.
Quant als elements subterranis, els sifons reben el nom popular
de canos o botes i estan presents almenys a les grans
séquies com a solució per creuar un barranc i evitar així la
Arquitectura
de l’Aigua
El caixer de la Séquia Reial
del Xúquer, al terme d’Alginet
39