Untitled - Tractat de l'aigua

42
Arquitectura
de l’Aigua
Les maquinàries dels molins
han estat durant segles un
dels instruments més complexos
a l’abast del treball
humà, moguts per la força hidràulica
dels salts d’aigua. A
la imatge, una mola del molí
de Descals, a Ontinyent.
Però si aquells vells artefactes dels casals moliners formaren
part del paisatge natural de les hortes valencianes, la revolució
industrial des de finals del XVIII i durant el XIX també
va lligada a l’energia hidràulica. Les primeres fàbriques
industrials modernes foren instal·lades sobre antics molins
per a aprofitar el salt d’aigua i moure les rodes o turbines, o
també se’n crearen de noves en altres casos. Per exemple,
hui en dia poden visitar-se les instal·lacions de la fàbrica tèxtil
de Vinalesa creada a finals del Set-cents i, al seu exterior,
veure la reconstrucció que s’ha fet del gir de la gran roda vertical
situada a sobre de la Séquia de Montcada i que movia
les primitives teixidores mecanitzades. També podem incloure
en este grup instal·lacions molt més revolucionàries com
són les primeres “fàbriques de llum” (o “molí la llum”, perquè
fou usual en molts pobles instal·lar la turbina en un antic
molí). Però la importància d’estes instal·lacions no hauria
d’ocultar-nos exemples molt més modestos però bàsics per
al progrés econòmic valencià de principis del segle XX, com
ara les primeres “fàbriques” de tatxes de la plana de Castelló,
d’Almassora o Borriana, situades a sobre d’antics molins
al caliu del creixement de la demanda de caixes per a
l’exportació de taronges. Actualment disposem ja d’una bona
i extensa col·lecció d’obres que recullen els catàlegs de
molins de diverses comarques valencianes (B. Barberà, 2002;
J. Ivars, F. Sendra, 2002; T.V. Pérez Medina, 1999; T.Peris
Albentosa, 2000; S. Selma, 2000; F. Sendra, 1998, 2001, entre
altres autors).
L’arquitectura per a l’abastiment d’aigua a la població
Finalment un tercer gran grup d’arquitectura hidràulica seria
el relacionat amb el subministrament d’aigua per a usos potables,
animals o de neteja en la vida quotidiana de les poblacions.
Tot i la seua usual senzillesa, els primers exemples
en què podem pensar poden ser la diversitat de fonts, rurals
i urbanes comunes a qualsevol dels pobles valencians i
que han generat punts de visita tan coneguts com les fonts
de Sogorb, Viver, Begís, o les ben interessants gòtiques de la
ciutat de Xàtiva (J. Hermosilla (dir.), 2002b).
Relacionades directament amb estos usos potables cal fer
esment de les cisternes o grans aljubs existents a molts pobles
valencians. Es tracta de grans construccions subterrànies
per a emmagatzemar aigua potable aportada per la séquia
de reg en certes èpoques de l’any (en algun cas parla de
la lluna nova de febrer) i garantir als veïns l’aigua en temps
d’estiu. Tot i que s’acostuma a considerarles islàmiques, són
difícils de datar en base a la seua anàlisi material, mentre
que les dades arxivístiques les remunten com a molt al segle
XVII, com ara el cas de les de Quart de Poblet, Aldaia, Ribarroja,
Vilamarxant o Petrés.
En la mateixa línia hem de citar ara les obres més modernes,
normalment ja del segle XIX, relacionades amb el subministrament
d’aigua corrent als nuclis urbans i a les cases de forma
individualitzada. Estos sistemes de conducció d’aigües potables
han generat en alguns casos grans construccions, tant d’aqüeductes
com, especialment, de dipòsits com ara l’espectacular
sala de columnes del de la ciutat de València i que
actualment acolleix les dependències del Museu d’Història de
la Ciutat, a tocar del veí terme municipal de Mislata.
De forma paral·lela a l’arribada d’aigua als espais habitats
han existit històricament altres instal·lacions per a fer-ne un
ús higiènic, especialment de tres tipos. En primer lloc el clavegueram,
els albellons de les ciutats i viles més importants
per a evacuar les aigües residuals, i que, ja des d’època medieval
documentem com una de les preocupacions de les autoritats
municipals; per exemple, podem assenyalar el cas
ben destacat de la pròpia ciutat de València amb els “vall
vell” i “vall nou”, que funcionaren durant segles com a grans
col·lectors, essent, el primer, subterrani i dotat d’una espectacular
volta (M. J. Teixidor, C. Domingo, 1989).
En la mateixa línia higiènica caldria tenir en compte també
els banys públics, més abundants al període medieval que
no al posterior i dels quals tenim exemples que es remunten
a època andalusí, reutilitzats posteriorment en temps feudals,
com ara els magnífics banys del convent de les Clarisses
d’Elx o els banys de l’Almirall de la Ciutat de València.
Tot i la importància d’estos no hauríem d’oblidar els testimonis
arqueològics que ens han quedat dels banys d’època
romana com els existents a Llíria, els més humils banys
d’alqueries rurals islàmiques a Torres-Torres, o els urbans
com els restaurats banys de l’Admirall, de la Ciutat de València
(A. Ribera (dir.), 1991).