Untitled - Tractat de l'aigua

Estos criteris són en realitat una eina tècnica per a descodificar
la gènesi del paisatge actual d’una horta, però no podrem
dur endavant este procés sense entendre els criteris
socials que portaren al disseny primigeni de les hortes valencianes
en època islàmica i les seues transformacions durant
la baixa Edat Mitjana i l’època Moderna. A partir de la conquesta
feudal del segle XIII les noves relacions socials dominants
tingueren la seua aplicació concreta en el repartiment
de moltes hortes, de tal manera que en el seu paisatge
començà a acumular-se una nova capa d’ordenació del territori,
de reconstrucció dels espais de treball, de selecció dels
espais de residència i de modificacions en aspectes de les
xarxes de reg i arquitectura hidràulica.
Evidentment el destí de les diverses hortes baixmedievals
i modernes valencianes no fou homogeni: hi hagué hortes
que continuaren explotades pels mudèjars i moriscos
Referències
ALGARRA, V.M. (coord.) (2003): La Rambleta de la huerta de Favara.
Patrimonio histórico y natural de la ciudad de Valencia, València, Ajuntament
de València.
BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002), Catàleg de molins fariners d’aigua de la Província
de Castelló, Vinaròs, Editorial Antinea.
CRUZ, J.; SEGURA, J. M. (1996), El comercio de la nieve: la red de pozos de
nieve en las tierras valencianas, Valencia, Conselleria d’Educació i Cultura.
GEA, MANUEL DE (1990): “Sistemas de captación y distribución de agua de
probable origen árabe en Albatera y Crevillente”, Sharq al-Andalus, n. 7, pp.
175-194.
GLICK, T. F. (2003): Regadío y sociedad en la Valencia medieval, segona edició
València, Biblioteca Valenciana.
GLICK, T.F.; GUINOT, E., MARTÍNEZ, L.P. (editors) (1990): Els molins hidràulics
valencians: tecnologia, història i context social, València, Institució Alfons
el Magnànim.
GUINOT, E. (2005a), “L’Horta de València: la fi d’un patrimoni històric”, Revista
L’Espill, València, nº. 20, pp. 162-175.
GUINOT, E. (2005b), “El patrimoni històric de les hortes valencianes”, Saitabi.
Revista de la facultat de Geografia i Història, Universitat de València, nº. 54, pp.
GUINOT, E., et alii (1999), La Real Acequia de Moncada, Valencia, Conselleria
d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
GUINOT, E.; SELMA, S., Verger, S. (2001), La Acequia Real del Júcar, Valencia,
Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
GUINOT, E., SELMA, S. (2002), Acequias de la Plana de Castelló, Valencia, Conselleria
d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
GUINOT, E.; SELMA, S. (2003), Acequias de Elche y Crevillente, Valencia, Conselleria
d’Agricultura-Generalitat Valenciana.
GUINOT, E., SELMA, S. (2005); L’Horta de València: séquies de Mestalla, Rascanya
i Tormos, Valencia, Conselleria d’Agricultura-Generalitat Valenciana.,
HERMOSILLA, J. (dir.) (2002a), El patrimonio del agua en el valle de Ayora-Cofrentes,
València, Conselleria de Cultura.
HERMOSILLA, J. (dir.) (2002b); Los sistemas de regadío en La Costera. Paisaje
y patrimonio, València, Conselleria de Cultura.
fins 1609, probablement amb pocs canvis interns, però en
altres casos s’ampliaren significativament les hortes existents
com ara a la comarca de La Ribera entre finals del segle
XV i finals del XVIII; també canvià en estos segles el paisatge
vegetal de moltes hortes –l’explosió de la morera, la
difusió dels nous vegetals d’Amèrica, l’extensió progressiva
d’una agricultura més comercialitzable i pensada per al
mercat. Tot això, amb un progressiu augment dels llauradors
que treballaven les hortes, implicà una densa història
que ha anat modificant la realitat medieval fins arribar als
nostres temps. Per això hem de parlar de la diversitat de
paisatges de les hortes històriques valencianes al llarg dels
segles –de l’horta de cereal i vinya medieval a l’horta de
moreres de l’edat Moderna fins al mar de tarongers del darrer
segle, tot un seguit de paisatges històrics sobreposats
l’un a l’altre que cal diferenciar per a abastar el conjunt del
seu valor patrimonial.
HERMOSILLA, J. (dir.) (2004), La arquitectura del agua en el riu Magre. Alcalans-Marquesat,
València, Conselleria de Cultura.
IVARS PÉREZ, J.; SENDRA BAÑULS, F. (2000), Molins hidràulics a la Marina
Alta, Alacant, Ajuntament de Teulada- Institut d’Estudis Comarcals de la Marina
Alta.
MARTÍNEZ, F. (2006), Els espais hidràulics de Picassent. L’expansió del regadiu
durant els segles XVIII al XX, Ajuntament de Picassent.
MARTÍNEZ SANMARTÍN, L. P. (2001): “El Palmeral de Elche, un oasis andalusí
en la lista del Patrimonio mundial”, Ars sacra. Revista de patrimonio cultural,
nº. 20, pp. 85-91
PÉREZ MEDINA, T. (1997): “Agua para los regadíos meridionales valencianos.
Las presas del siglo XVII de Elx, Petrer y Elda” Revista de Historia Moderna, nº
16. Universitat d’Alacant; pp.
PÉREZ MEDINA, T.V. (1999), Los molinos de agua en las comarcas del Vinalopó
(1500-1840), Petrer, Centre d’Estudis Comarcals del Vinalopó.
PERIS ALBENTOSA, T. (2000), “Aigua i molins en un macrosistema fluvial
valencià. La molineria a la Ribera del Xúquer, segles XIII-XIX”, dins Glick, T.
F., Guinot, E., Martínez, L. P. (editors), Els molins hidràulics valencians. Tecnologia,
història i context social, València, Institució Alfons el Magnànim,
pp. 273-358.
RIBERA I GÓMEZ, A. (coord.) (1991), La intervención arqueológica: Palau de
l’Admirall, València.
SELMA CASTELL, S. (2000), “De la construcció islàmica al casalici modern: l’evolució
del molí hidràulic valencià”, dins Glick, Th. F., Guinot, E., Martínez, L.
P. (editors), Els molins hidràulics valencians. Tecnologia, història i context
social, València, Institució Alfons el Magnànim, pp. 101-163.
SENDRA BAÑULS, F. (1998), Molins d’aigua a la Vall d’Albaida, Ontinyent, Caixa
d’Estalvis d’Ontinyent.
SENDRA BAÑULS, F. (2001), Passeig pels molins d’aigua de la Safor, València,
Edicions del Bullent.
TEIXIDOR DE OTTO, M.J. - DOMINGO PÉREZ, C. (1989), «Les séquies i els
traçats urbans a València», dins Los paisajes del agua, Libro jubilar al prof.
A. López Gómez, Universitats de València i Alacant, pp.287-301.
Arquitectura
de l’Aigua
45