Untitled - Tractat de l'aigua

44
Arquitectura
de l’Aigua
L’horta d’Alboraia i la séquia
de la Mar, en un plànol de
finals del segle XVIII
(Arxiu del Regne de València,
mapes i plànols nº. 143).
transformacions agrícoles del segle XX quan les noves fonts
d’energia i els pantans han permès estendre el reg a milers
d’hectàrees que sempre havien estat de secà. Per això, la major
part de l’actual paisatge de tarongerars de la Plana de
Castelló o de la comarca de l’Horta de València no són en
sentit estricte hortes històriques ja que estes corresponen
exclusivament als espais agrícoles de regadiu vertebrats per
séquies i canals d’origen medieval, unes vegades d’època islàmica
anterior al segle XIII i en altres casos resultat de les
ampliacions o noves hortes creades durant l’època medieval
i moderna, com ara els casos de l’horta de la Séquia Major
de Vila-real, la d’Escalona a Carcaixent o la Séquia Major de
Sueca entre altres (E. Guinot, 2005a).
En este sentit hauríem de definir les hortes mediterrànies
com un dels més peculiars paisatges agraris del regadiu històric,
que es remunten en el seus primers dissenys a l’època
altmedieval, ja que foren els musulmans qui les estengueren
d’est a oest de dita conca i han continuat funcionant
fins l’actualitat en la seua arquitectura espacial bàsica.
En l’origen d’aquestes hortes medievals també cal destacar
la confluència de tradicions del reg del Pròxim Orient –les
grans cultures mesopotàmiques i egípcies–, amb una nova
agricultura procedent de la Índia i altres països monsònics
–verdures que creixen a l’estiu amb molta demanda
d’aigua, contraposades a la tradicional agricultura mediterrània
anterior de cereals, vinyes i oliveres–, i a les que
acabà sumant-se la tradició del Magrib basada en l’aprofitament
exhaustiu de cabals d’aigua poc abundants. A tot
això cal sumar-li encara uns criteris concrets d’organització
social i de repartiment de l’aigua que tenien com a base uns
drets col·lectius sobre ella així com la seua distribució proporcional
entre els regants, tot i que al sud de la Comunitat
Valenciana es documenten peculiars casos de venda dels
torns d’aigua sobrants com ara a Elx o, antigament, a Crevillent
(T. F. Glick, 2003).
Estes tradicions són les que estigueren en la base de la
creació de les primeres hortes de terres valencianes entre
els segles VIII i X, en època islàmica quan esta terra s’anomenava
el Sharq al-Andalus, i tant la seua organització
material com les seues tradicions socials de repartiment
de l’aigua foren heretades a meitat del segle XIII pels colons
i repobladors que arribaren en temps de la conquesta
del rei Jaume I i han continuat en funcionament fins a
l’actualitat. Es tracta per tant d’un veritable paisatge hidràulic
construït espacialment, amb una ordenació del territori
que respon a criteris socials sobre la forma d’ús i
ocupació, i amb més de mil anys d’història a sobre d’elles,
la qual cosa ens permet entendre-les com la suma acumulada
de les successives societats i cultures rurals de la
nostra terra.
A grans trets els elements que defineixen esta construcció
del territori de les hortes són, en primer lloc, la xarxa de
canals i séquies d’irrigació, que vertebra de forma majoritària
i dominat l’organització i localització de la resta d’elements
de les hortes. En segon lloc hem de tenir en compte
la localització dels nuclis de poblament, els espais de
residència, que tant en el cas del poble concentrat com en
el de la casa, barraca o alqueria dispersa representen fites
que contribueixen a definir l’espai de l’horta. En tercer lloc
hem de tenir en compte el traçat de les vies de comunicació
entre estos punts de poblament però també els camins
que porten a zones exclusivament de treball, als camps, el
traçat dels quals esdevé sovint junt a les séquies principals
(els eixos de rigidesa que dibuixen una part significativa
d’aquest paisatge de les hortes). I el quart element,
no menys important, és la parcel·lació dels camps, que segueix
criteris d’adaptació a les línies anteriors però que dibuixa
també clarament zones definides que van dibuixant
el mapa visual de cadascuna de les hortes (E. Guinot, S.
Selma, 2005).